Cerca de crítiques

Enquesta

Ressuscitar un èxit de finals del segle XVIII

5/10/2009 |

 

Programa: L'arbore di diana de Vicent Martín i Soler

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu, Barcelona

Autor: Vicent Martín i Soler. Llibret de Lorenzo da Ponte
Director musical: Harry Bicket
Direcció escènica: Francisco Negrín
Intèrprets: Laura Aikin, Michael Maniaci, Marco Vinco, Steve Davislim, Charles Workman, Ainhoa Garmendia, Marisa Martins, Jossie Perez. Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

Una bona manera d'inaugurar una temporada és revisant el cànon operísticLa nova temporada del Liceu va obrir-se aquest dijous amb una òpera que, composta l'any 1786 pel valencià Vicent Martín i Soler amb un llibret de Lorenzo da Ponte, no s'havia representat mai al teatre barceloní, però tampoc en molts altres escenaris, després del grandíssim èxit obtingut en l'estrena a Viena fa més de dos segles: L'arbore di Diana, que presenta com a argument la lluita entre la casta Diana i l'Amor, que transformarà el jardí repressor de la deessa caçadora (amb un pomer que delata les nimfes que han cedit al desig) en un lloc d'enamorament i de celebració del sexe. Aquest triomf de l'hedonisme no és aliè al fet que tant el compositor com el llibretista, que va passar a la posteritat per haver col·laborat amb Mozart, eren uns llibertins que van crear aquesta òpera quan, arran de l'èxit espectacular d'Una cosa rara, s'havien pogut entregar plenament a una vida luxuriosa. Amb L'arbore di Diana, es van proposar renovar l'èxit de la col·laboració anterior. I ho van aconseguir perquè Vicent Martín i Soler tenia la fórmula musical amb què va connectar de manera immediata amb el públic de la seva època. Es diu que, com ho fan algunes cançons pop, la seva música lleugera enganxava tant que els espectadors sortien amb ganes de cantar-la.

 

Després de l'èxit, però, va arribar l'oblit. Tant ha sigut l'oblit que no hi ha enregistraments de L'arbore di Diana. Així és que, passats més de dos segles, Francisco Negrín, director d'escena del muntatge, ha comentat que l'ha fascinat la possibilitat de ressuscitar una òpera nascuda per al triomf. Pagava la pena ressuscitar-la? Ens atrevirem a respondre de manera afirmativa. El llibret de Lorenzo da Ponte exhibeix una llibertat i un enginy en relació amb els referents mitològics que continuen essent molt estimulants. Sentint la música de Martín i Soler, és possible dir que ha resistit el temps i que, en la interpretació de l'orquestra del Liceu, dirigida per Harry Bicket, va arribar fresca i en alguns passatges especialment bella. Els cantants també van creure en la resurrecció i així van fer-la possible, sobretot pel que fa a la soprano nord-americana Laura Aikin, que, fins i tot transmetent l'agressivitat de Diana, va mostrar-se exquisida. Però s'havien de buscar els equivalents actuals de la cultura popular del XVIII representada per Da Ponte i Martín i Soler. Negrín els ha trobat en el manga, com es reflecteix visiblement en el vestuari, i en la performance travesti (cultura queer, transformisme i ambigüitat sexual) que inspira la caracterització de l'Amor interpretat pel contratenor Michael Maniaci. A la vegada, L'arbore di Diana funciona plenament com una comèdia, amb el mateix missatge hedonista que la meravellosa última pel·lícula de Woody Allen: Si la cosa funciona. El cas és que aquell primer triomf a la Viena de 1786 és irrepetible, però l'exercici de resurrecció va funcionar al Liceu aconseguint un èxit palpable. I sí, una bona manera d'inaugurar una temporada és revisant el cànon operístic.

Imma Merino
El Punt