Cerca de crítiques

Enquesta

El so primigeni

8/9/2009 |

 

Programa: Matthias Goerne

Lloc i dia:Schubertíada a Vilabertran

Hi ha fenòmens que la ment humana no pot explicar. D'on va sortir aquella primera nota amb què Matthias Goerne va atacar Nacht und träume? Va ser un so lleuger com un sospir, suau com una carícia amorosa, amb una càrrega ultradensa de sentit i emoció, un so que provenia d'una esfera només a l'abast dels esperits excepcionals. Havien passat pocs segons des de l'inici del nou concert de Goerne, continuació del seu periple extensiu, que no exhaustiu, pel corpus schubertià, i, un cop més, el baríton ens va catapultar al paradís liederístic a la terra.

S'ha de tenir una tècnica a prova de tota contingència i una seguretat a prova de bomba per començar amb un triple mortal sense xarxa, un lied en aparença simple que Goerne va bressolar a un temps lentíssim i amb una inefabilitat en la línia de cant que posava la pell de gallina. Tota la primera part es va moure per paràmetres similars de grandesa, amb una capacitat per al matís sembla que infinita. A tall d'exemple, com al final de cada estrofa de Hoffnung, Goerne enfosquia el so per abastar sense esforç la llum més delicada.

Si la segona part va afluixar una mica en intensitat no va ser tant per culpa del cantant com per una selecció de peces més heterogènia en temàtica i qualitat. I, posats a fer petitíssims retrets, Goerne va estar en aquesta xafogosa vetllada pendent dels papers -fet que denota un programa encara no prou rodat, més que no pas una manca de profunditat-, mentre que el piano d'Alexander Schmalcz romania, com l'any passat, en un discret segon pla. Com a propina, lieder d'idèntic títol, però més coneguts que dos d'interpretats abans, An den Mond i Ständchen, abordat de forma inusitadament combativa. Va ser la culminació perfecta a una santa nit nascuda d'un so portentós.

Xavier Cester
El Punt