Cerca de crítiques

Enquesta

El so primigeni

30/8/2009 |

 

Programa: Matthias Goerne, Schubertíada a Vilabertran

Hi ha fenòmens que la ment no pot explicar. ¿D'on va sortir aquella primera nota amb què Matthias Goerne va atacar Nacht und Träume? Va ser un so lleuger com un sospir, suau com una carícia amorosa, amb una càrrega ultradensa de sentit i emoció, un so que provenia d'una esfera només a l'abast dels esperits excepcionals. Havien passat escassos segons des de l'inici del concert, continuació del periple del baríton alemany pel corpus schubertià, i, un cop més, ens va catapultar al paradís liederístic a la terra.

S'ha de tenir una tècnica a prova de tota contingència i una seguretat a prova de bomba per començar amb un triple mortal sense xarxa, un lied en aparença simple que Goerne va bressolar a un temps lentíssim i amb una inefabilitat en la línia de cant que posava la pell de gallina. Tota la primera part es va moure per paràmetres similars de grandesa, amb una capacitat per al matís sembla que infinita. Per exemple, al final de cada estrofa de Hoffnung Goerne enfosquia el so per abastar després sense esforç la llum més delicada.

Si la segona part va afluixar una mica no va ser tant per culpa del cantant com per una selecció de peces més heterogènia en temàtica i qualitat. I, posats a fer petits retrets, Goerne va estar en aquesta xafogosa vetllada més pendent dels papers, cosa que denota un programa no prou rodat més que no pas una manca de profunditat, mentre que el piano d'Alexander Schmalcz romania, com l'any passat, en un discret segon pla. Com a propina, lieder d'idèntic títol, però més coneguts que dos d'interpretats abans, An den Mond i Ständchen, abordat de forma inusitadament combativa. Va ser la culminació perfecta a una santa nit nascuda d'un so portentós.

Xavier Cester
Avui