Cerca de crítiques

Enquesta

Un Haydn genuí

27/8/2009 |

 

Programa: Camerata Scotland. Obres de Haydn, V. Williams i Tippett. Concertino director, Kai Gleusteen

Lloc i dia:Auditori Pau Casals de Sant Salvador (eE Vendrell)

Barcelona Balaguer Cervera El Vendrell Qualsevol oferta musical en què participi el concertino de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Kai Gleusteen, mereix crèdit. L'hem sentit dirigint l'Orquestra de Cambra del Liceu, també en un conjunt format amb deixebles seus i àdhuc en un recital de piano i violí amb Catherine Ordronneau, i l'encís musical hi ha estat sempre present. Sense cap referència de la Camerata Scotland però només amb la garantia que hi actuava com a solista, concertino i director, ens vam desplaçar fins a Sant Salvador a sentir el concert que oferien dins el marc del 29è Festival Internacional de Música Pau Casals.

 

La Camerata Scotland ve a ser un conjunt nodrit pels millors elements que han deixat l'Orquestra Jove d'aquell país i que s'apleguen en aquesta mena de rampa de llançament cap a la plena professionalitat. L'entusiasme comunicatiu de joves amb ganes de fer bona música hi estava garantit. L'orquestra i la gira estaven subvencionades pel govern autonòmic d'Escòcia. Kai Gleusteen va guanyar fa uns anys l'Skene Award d'aquest país i des d'aleshores el criden periòdicament a col·laborar. Gleusteen, establert a Barcelona, va ser convidat a una gira que començava per Normandia, terra de la seva esposa, i continuava per Balaguer, Cervera, el Vendrell i finalitzava a Glasgow, i, com els coneixia bé, va acceptar el repte amb complaença.

El concert va començar de manera emotiva. El tacte i l'emoció dels músics en atacar el primer temps de la simfonia núm. 6, El matí, de Franz Joseph Haydn, va ser espectacular. Ni l'orquestra Haydn, que ha enregistrat la integral de les simfonies, ha descrit tan bé el començament d'un dia, intuït com a cant a la vida. Aquesta simfonia ve a ser la setzena que va escriure ja que la numeració no és cronològica i va ser, probablement, una de les tres primeres que va fer quan va entrar al servei dels prínceps Esterhazy i, amb la 7 i la 8, El migdia i La nit, constitueix un dels cims de la producció del compositor. Segons ens feia avinent David Puertas en el programa de mà, és probable que amb aquestes obres, que permeten el lluïment dels diversos solistes, Haydn volgués acreditar davant dels prínceps l'excel·lència dels músics que havia reclutat per a la seva orquestra. I, efectivament, vam poder quedar bocabadats amb les bones prestacions del fagot, de la flauta, dels oboès i, per descomptat, del concertino. En el segon temps, més lent, el conjunt va perdre cos, que va recuperar en el tercer, amb traces de les folies dels músics barrocs, i va esclatar en un final també esplèndid. El concert es va cloure amb la simfonia núm. 49, La passió, escrita set anys més tard, que té un caràcter absolutament diferent, més aviat ombrívol. El meditatiu adagio, l'apassionat allegro, el desesperat, en adjectivació de Tranchefort, menuet i un final que no cedeix en tensió, que constitueixen una altra de les simfonies cabdals de Haydn, van tenir una traducció satisfactòria per part dels joves músics, que semblava que la tenien molt integrada.

Dues obres més integraven el programa. Una, d'un dels autors anglesos més prolífics, Ralph Waughan Williams, The lark ascending, que descriu el vol ascendent d'una alosa fins que es perd en el cel o arriba al paradís i que dóna ocasió de lluïment al violí solista que s'ha de moure en les compromeses zones agudes de l'instrument. Gleusteen hi va excel·lir. L'altra obra era un Divertimento –i a vegades no ho semblava– per a orquestra de corda, de Michael Tippett. Els sons bruscs i dissonants no sempre l'orquestra els feia amb convicció, cosa que restava una mica de credibilitat a la proposta. Van oferir com a propina un tema escocès que, com sempre passa amb els nacionalismes desacomplexats, van transmetre amb una emotivitat i propietat absolutes.

El Punt
JORDI MALUQUER