23/8/2009 |
Programa: Elisabeth Leonskaja, piano
Lloc i dia:Schubertíada de Vilabertran
En ocasió de Boris Berezovski invocava la severa escola pianística russa, i cal tornar-hi arran del recital de la gran Elisabeth Leonskaja a Vilabertran, on es va presentar el 2007 acompanyant un recital de Goerne i amb una cataclísmica lectura de les tres darreres Sonates, de Schubert.
Enllaçant avinenteses va començar amb la monumental Sonata D 850, que aplega influències beethovenianes amb pàgines iròniques o d'un lirisme corprenedor i que no amaga davallades a abismes íntims tot i correspondre a dies feliços. La va magnificar des dels arquitecturals acords inicials fins a la tendresa del final palesant els rigors tècnics, la posició corporal i control del tempo apresos al Conservatori de Moscou. Pel que fa al proverbial equilibri entre els conceptes i la seva representació, la pianista georgiana afavoreix el vessant sensible supeditant la força al ressalt de l'emotivitat i la puresa. Tot això, negociant sonoritats en un ambient xafogós i amb unes tecles i pedals relliscosos.
Com a deferència va tocar tres Cançons i danses, de Mompou (núms. 3, 4 i 7), que van sonar hipersonores, romantitzades, massa musculades. Uns somriures còmplices expressaven sorpresa davant d'un idioma tan depurat amb resultats físics com la desinhibició de les espatlles a la Sardana o al Ball del ciri, indicis de l'intent d'identificar-se amb la persuasió d'una música per a ella tan exòtica. No va ser memorable, però sí amb la grandesa de la sempiterna aprenent.
I Chopin com a cavall de batalla: dos Nocturns, la Segona sonata i la Polonesa-Fantasia tocats amb desfici abassegador, com visions apocalíptiques. Com ho feia Sviatoslav Richter, el seu mentor.