Cerca de crítiques

Enquesta

Amir Katz a l'Auditori

Síndrome recurrent

4/2/2004 |

 

Obres de Lamote de Grignon, Liszt i Txaikovski. Amir Katz, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: José Serebrier. Barcelona, Auditori, 30 de gener.


La millora evident en els darrers anys del nivell qualitatiu de l'OBC no ha anat acompanyada, per desgràcia, de la desaparició total d'una síndrome que, de tant en tant, retorna als concerts de l'orquestra: el fet que les sessions dels divendres són més aviat un darrer assaig que no pas una lectura rodona de les obres en qüestió, una darrera oportunitat per a director i músics d'ajuntar voluntats que mostraran una plena unanimitat a les sessions de diumenge al matí, un mal, per més inri, més evident quan la batuta convidada no mostra el nivell que se n'espera.
Aquesta síndrome podia ser diagnosticada sense error en el darrer programa ofert a l'Auditori, en què un nom en principi amb experiència contrastada com el de José Serebrier (en el seu currículum destaca el fet d'haver estat assistent de Leopold Stokowski, un dels directors cabdals de la centúria passada) no va anar més enllà d'un concert gris i mediocre, començant per les tres sonates del pare Antoni Soler orquestrades per Joan Lamote de Grignon. Lectures planes, sense relleu, on tot estava agafat una mica amb pinces i que no van fer justícia a l'elegant treball instrumental de Lamote.
Normalmemt la síndrome no s'encomana als solistes, dels quals se suposa que tenen en dits el concert que oferiran, com va ser el cas del Segon de Liszt a càrrec d'Amir Katz, guanyador fa uns deu anys del concurs Maria Canals. Amb caràcter suficient per als moments més emfàtics i alada lleugeresa per a la fugissera conclusió, el pianista israelià va destacar sobretot per la seva capacitat, amb un so líquid i curós, per subratllar la força poètica d'aquesta partitura d'un dels fars indiscutibles del segle XIX. Katz, per desgràcia, no es va merèixer l'acompanyament, per dir-ne alguna cosa, que li va servir Serebrier, imprecís i amorf, sense prestar la més mímima atenció als requeriments d'un solista abandonat a la seva sort i incapaç de quadrar els desencontres amb l'orquestra. Per fortuna, hi havia el violoncel de Damián Martínez per respondre amb els accents justos als delicats arabescos del piano en la part més afectuosa del concert, i també la capacitat mateixa del solista per oferir un discurs coherent sense tenir en compte les mancances de la batuta.
Vist el panorama, la Quarta simfonia de Txaikovski era una incògnita que no va quedar resolta en un primer temps de pols inestable, amb arrencades i frenades capricioses sorgides més d'una excitabilitat externa que no de la tensió interna pròpia del discurs. No obstant, Serebrier va trobar el nord en dos moviments centrals plens de charme, amb la corda executant amb gran netedat el pizzicato de l'scherzo, per culminar en un final fulgurant, contundent (sorollós, potser, però la partitura ja s'hi presta) i alhora disciplinat. Segur que diumenge tot plegat va sonar millor.
Xavier Cester
Avui