Cerca de crítiques

Enquesta

Poc però satisfactori

17/8/2009 |

 

Lloc i dia:Auditori dels jardins del Castell de Peralada. Del 18-VII-2009 al 16-VIII-2009.

Any rere any, Peralada aposta menys per la clàssica però ofereix atractives opcions de nivell mig. Un exemple va ser el doble encert en programar El rey que rabió: pel centenari de la mort de Chapí i perquè va permetre gaudir de sarsuela de qualitat a Catalunya, quelcom quasi impossible. Per això, Emilio Sagi és sinònim d’ eficàcia com va demostrar amb la solució dels detalls d’ una dramatització i posada en escena amb molt moviment i personatges. Va ser especialment agraïts la finor en la sorna monàrquica i el savoir faire en la parodia del poder i la política destacant-se l’ amanerat Governador (Luís Cansino) i la recepció de les candidates (Acte III). En allò musical, Jordi Bernàcer, al capdavant del Cor i Orquestra de la Comunitat Valenciana, va dirigir amb ímpetu a un repartiment convincent tant en els comprimaris com en els solistes. Manel Esteve (General) i Emilio Sánchez (Jeremías) van ser un revulsiu en escena; mentre que Elena de la Merced (Rosa) va lluir en un rol sense problemes de tessitura i Antonio Reyes (El rey) va resoldre els passatges més compromesos d’un paper escrit per a soprano.

En el capítol simfònic només es va programar al jove Valery Sokolov i a l’ Orquestra de Cadaqués (6 d’agost) en un Concert per a violí de Tchaikovsky tocat amb elegància i destresa però sense la tensió i sofisticació d’ una lectura estàndard. A la segona part, el Somni d’una nit d’estiu de Mendelssohn va corroborar l’excel•lència de Jaime Martín com a director en moments com l’ obertura i el nocturn memorables pel detallisme, la visió global i una qualitat expressiva on l’ ens afectuós i l’emotiu eren tan naturals com directes. L’ actor Josep Maria Pou va reafirmar la seva immensa professionalitat com a narrador d’ una història l’adaptació de la qual segueix essent discutible per la rebaixa dramàtica que suposa en un argument tan rebuscat com aquest.

En la programació de cambra i amb el suport de Joventuts Musicals d’Espanya es va organitzar un suggerent cicle de quartets en breus sessions (una hora de duració sense quasi descans) que va brindar les necessàries oportunitats a intèrprets joves i locals que el panorama català tendeix a esquivar. Ho va demostrar l’ Ardeo Quartet (7 d’ agost) l’excel•lència tècnica del qual va configurar el Quartet núm. 1 de Ligeti amb especial expressivitat, hàbils contrastos d’ ambient i una coordinació i tensió del llenguatge sense retrets. Aspectes també perceptibles en el Quintet amb piano de Schumann amb Judith Jáuregui al teclat.

Però sense dubte, l’ aposta atrevida d’ enguany va ser l’estrena de l’ òpera La casa de Bernarda Alba amb música de Miquel Ortega, mentre que el gran reclam van ser les gales operístiques del tenor Josep Bros amb el baríton Leo Nucci (8 d’agost) i del tenor José Cura (16 d’ agost), ambdues amb l’ Orquestra Nacional Clàssica d’ Andorra. Davant l’excel•lència vocals dels primers, cal denunciar la pantomima galerista i el fluix estat vocal de Cura tot i ficar-se el públic a la butxaca com en les grans ocasions. Les seves sortides a escena, la seva gestualitat, els seus passejos per l’orquestra mentre canta,; tot està perfectament estudiat simulant espontaneïtat i l’entrega més absoluta. Les seves gràcies i comentaris al públic són rentables i l’espectacle és dinàmic i eficaç. Però el que ell fa no és cant, és farsa. La seva veu acusa l’excés de dramatisme dels rols interpretats mentre que tècnicament recorre a vicis com l’emissió excessivament coberta i engolada per a les notes més agudes. El seu fraseig té poc fiatto, pateix pèrdues del tempo i d’entonació en els recitatius. El seu timbre només llueix com abans quan spinta en el registre central. Per la seva part, l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra –reforçada en totes les seccions- va sonar millor sota la batuta de Mario de Rossi, fins i tot en els passatges més efectistes en un repertori, per cert, amb el qual estan poc familiaritzats. Mereixen destacar-se els intermezzi de Le Villi i Manon Lescut tot i alguns problemes d’afinació i conjunció. En resum, els que volien gaudir d’una nit lírica de luxe es van trobar amb les xarxes millor teixides de l’Star System operístic del moment.

Albert Ferrer i Flamarich