Cerca de crítiques

Enquesta

Carreras, en molt bona companyia

3/8/2009 |

 

Programa: Josep Carreras i Isabel Rey, Orquesta Simfónica del Vallés. David Giménez Carreras (Director)

Lloc i dia:Cap Roig

El tenor i Isabel Rey es llueixen amb sarsuela i napolitanes

 

Tornada a casa. Un sol any d’absència de Josep Carreras a Cap Roig va ser suficient perquè es reproduís l’expectació de les seves anteriors cites. Però aquesta vegada tornava molt ben acompanyat. L’exquisida soprano Isabel Rey es va alternar amb el tenor en la interpretació d’un repertori format per perles de la sarsuela i la segura carta de les napolitanes.

Un còctel idoni per degustar en l’agradable nit d’estiu de dissabte passat, alterada tan sols per ràfegues d’aire que amenaçaven les partitures de la Simfònica del Vallès, ben dirigida per David Giménez, nebot de Carreras. El Cor de Cambra de l’Orfeó Català va posar la guinda amb la seva estupenda aportació, un motiu d’alegria en moments convulsos per a la institució.
La interpretació del preludi de La revoltosa va servir per escalfar motors abans de l’aplaudida aparició del tenor. Encara una mica fred va abordar Lejana tierra mía de Gardel per entrar ràpidament en Les neus de les muntanyes de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra. I va aparèixer Isabel Rey. Elegant, amb un vestit llarg color lila que realçava la seva gran presència escènica, la soprano valenciana va començar a demostrar la seva tècnica vocal amb la sardana de Cançó d’amor…, acompanyada per la coral.

Ya mis horas felices de La del soto del parral va començar a mostrar un Carreras més entonat, i La canción de Paloma d’El barberillo de Lavapiés, la bona vis dramàtica de Rey. Després de l’intermedi de La boda de Luis Alonso, va arribar el popular Dúo de la africana. Carreras i Rey van ajustar les seves veus amb un devessall de picardia interpretativa que va arrencar la primera gran ovació de la nit.

MINUTS DE GLÒRIA / El Cor de Cambra de l’Orfeó Català va tenir el seu moment de glòria amb Carnevale di Venezia i I gondolieri, de Rossini. Havia arribat l’hora d’enfrontar-se a la traca napolitana. Josep Carreras va cantar d’una tacada Silenzio cantatore i Pecché i Isabel Rey va despatxar Lu Cardillo. Va tornar el tenor amb Passione, que va dedicar al col·lega Jaume Aragall. Una ben resolta interpretació orquestral de Cavalleria rusticana, amb brillantor de la concertino, i la culminació amb Mattinata, a càrrec de Rey, i la vibrant Core n’grato, amb un aclamat Carreras, van deixar pas a set bisos.

Més napolitanes i aportació operística amb les àries de Margarita de Fausto i O mio babbino caro de Gianni Schicchi brodades per Isabel Rey i el brindis de La traviata, cantada a duo per tots dos artistes. Josep Carreras va tocar la fibra sensible amb la seva vibrant versió de L’emigrant. Previsible, però efectiu.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya