Cerca de crítiques

Enquesta

Waltraud Maier, rutina fina de principi a fi

30/1/2004 |

 

Un recital correcte davant un aforament sense omplir ni reaccions entusiastes.

INTÈRPRET Waltraud Meier
DIA 26 de gener
LOCAL Gran Teatre del Liceu

Diu el diccionari que rutina és el costum inveterat, hàbit adquirit de fer les coses per mera pràctica i sense raonar-les. Des del programa de mà al final del recital de la mezzosoprano Waltrud Maier, amb les propines previsibles, certa rutina fina --culta i de qualitat, sens dubte--, es va apoderar del Liceu, com si aprofités el relaxament del merescut èxit de l'òpera Peter Grimes, de Britten, que s'està representant.
Des de la primera melodia, Meier va passejar la mirada i la veu d'un costat a l'altre de la sala, quasi sempre amb els braços caiguts fins a l'última de les 26 cançons més quatre propines, generosa en aquest aspecte. El públic li corresponia a cada pausa amb tos incontrolada.
Set cançons de Brahms, amb el preciós Feldeinsamkeit, op. 86 al capdavant, ens van ficar en la gala però al llarg de la primera part la veu de Meier no semblava trobar-se còmoda. Després sis peces més d'Hugo Wolf, l'any del centenari de la seva mort, que van resultar més dinàmiques, situant-nos en l'expressionisme estètic que hauria d'arribar.
La segona part va estar dedicada a Schubert. La cantant alemanya semblava sentir-se distant del repertori. El va interpretar amb precisió i a vegades una síl.laba, una frase va arribar al públic com un llampec i va il.luminar la sala. Però van ser moments breus. ¿Va emocionar? Menys del previsible. A les propines, Mozart, Wagner, Strauss i Brahms de nou per acabar com va començar. ¡Cuidada rutina! Va ser ja vist, ja sentit, sense història ni empremta. El pianista Nicholas Carthy la va acompanyar amb segura pulcritud.
Luis Polanco
El Periódico