Cerca de crítiques

Enquesta

Foster torna a l'OBC

Diàlegs

29/1/2004 |

 

Obres de Gerhard, Mozart i Strauss. Saalem Abboud Ashkar, Shai Wosner, pianos. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Lawrence Foster. Barcelona, Auditori, 23 de gener.

Els tres solistes del darrer concert de l'OBC van demostrar una gran solvència, però només un, Damián Martínez, primer faristol del conjunt, justificava la seva presència al capdavant, al Don Quixot de Strauss. Els altres eren el palestí Saalem Abboud Askar i l'israelià Shai Wosner, que, en el Concert K. 365, de Mozart, idealitzaven una quimera de tolerància entre els seus països bel·ligerants de la qual es van desdir en oferir com a propina la més coneguda de les marxes militars schubertianes. Més enllà de les seves excel·lències artístiques i per l'òbvia connotació geopolítica dels seus orígens, tenir-los dialogant en els pentagrames del salzburguès era un intent d'utilitzar la cultura com a penyora d'entesa i hi ha prou repertori per a piano a quatre mans per prescindir de referències militaristes quan el missatge últim és simbolitzar la pau (com Barenboim ha posat de moda darrerament).
El concert començava amb les Danses de Don Quixot, en què, amb una instrumentació molt destriada, Gerhard fa dialogar la música culta amb la popular en una partitura diàfana i rica en extrem. La versió mereixia l'aprovat, però cal dir que l'orquestra s'hi implicava més que l'obsequiós Foster, sempre amb aquella gestualitat que no garanteix l'exactitud perquè està pensada per a la galeria. El mestre prefereix arrodonir una floritura amb els braços que resultar precís. L'acompanyament al concert era poc inflexionat per recolzar un col·loqui bipolar entre un pianista exuberant com Ashkar i un de cerebral com Wosner.
En el Don Quixot de Strauss, que és una obra a descobrir en cada audició, l'OBC se'n sortia amb entrebancs en una versió que guanyava agilitat i resultava interessant pel tractament personal d'alguns passatges, però no va quedar ben resolta la dolcesa que sublima el traspàs del cavaller en morir reivindicat i amb la placidesa que mai va tastar en la seva vida d'aventures. Hi feia un molt bon paper Damián Martínez, violoncel·lista que ocupa plaça de solista a l'orquestra. La seva lectura vol ser introvertida i transcendent, aprofundeix la psicologia contestatària del personatge i defuig la deriva romàntica signant amb la hipersonora viola d'Ashan Pillai uns brins de diàleg amb l'escuder Panza admirables per la seva vehemència.
Xavier Casanoves Danés
Avui