Cerca de crítiques

Enquesta

Detalls d'importància

12/5/2009 |

 

Programa: JONC

Lloc i dia:L'Auditori

 

En un documental sobre l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam, alguns integrants d'aquesta formació mahleriana com poques comentaven la manera en què diferents titulars abordaven l'inici de la Quarta simfonia del compositor bohemi: més o menys ràpida, frenant molt o poc l'entrada del primer tema. És un detall en aparença sense importància, però que dóna molta informació sobre la visió que cada director té de l'obra. Simplificant, es pot dir que Manel Valdivieso va anar en línia recta: la seva va ser una versió cabal i raonable, amb tots els grans eixos ben fonamentats.

Si l'escalf líric no va ser uniforme en el temps lent, el director de la JONC va fer bé de subratllar les ombres amagades rere la plàcida superfície, tant en un maliciós scherzo com en les abruptes interjeccions orquestrals del final, amb les quals el cant poc angèlic de Gwynne Geyer no oferia prou contrast.

Dies després de la fulgurant visita de la Simón Bolívar, el concert de la JONC va ser un bon recordatori que el món de les orquestres juvenils ni comença ni acaba amb la mediàtica formació veneçolana. La sessió oferia una estrena absoluta, el suggerent (i oportú!) Sol de primavera de Ramon Humet, pàgina de textures sempre en moviment i remarcable domini del color orquestral. Un recollit final amb dos flautins servia de nexe, conscient o inconscient, amb el final de les Quatre últimes cançons de Strauss. Geyer va negociar bé les sinuoses línies vocals, però la seva lectura va ser impersonal, i, com en Mahler, no sempre va semblar còmoda amb els temps lleugers adoptats per una batuta curosa a il·luminar les aportacions d'uns anònims solistes instrumentals. És un detall en aparença sense importància, però si donar el llistat dels integrants de la JONC per ordre alfabètic és democràtic, no esmentar els solistes és injust.

Xavier Cester
Avui