Cerca de crítiques

Enquesta

Monogràfic Xostakòvitx

10/5/2009 |

 

Programa: Quartet Casals i el pianista Alexis Volodin.

Lloc i dia:Sala Oriol Martorell. L'Auditori (Barcelona)

Dos eixos centraven l'interès, a priori, d'aquest concert. En primer lloc, submergir-se en la música de Xostakòvitx, el compositor que ha aixecat moltes reticències en els que veien que s'apartava dels cànons de l'evolució musical que havia començat amb Brahms però que amb la seva força ha acabat gaudint del favor del públic. En segon lloc, veure que en el cicle d'enguany del Quartet Casals els quartets amb piano casaven amb un intèrpret de marcada personalitat com és Alexis Volodin.

 

Un piano a tota potència quasi esborra sonorament un quartet de corda. Així va passar en els primers compassos, contundents, del Quintet amb piano en sol menor, op. 57, i a partir d'aquí el quartet de corda es va anar compactant i va anar creixent de so, i el pianista es va anar adaptant al volum que calia fins a aconseguir meravelles, com en el quart moviment, Intermezzo lento, en què el violí d'Abel Tomàs, amb una afinació i una suavitat remarcables, posava l'èmfasi meditatiu en la música abrandada del compositor. Per la factura recordava els ingredients d'algun largo haendelià. Ornaments quasi hispans en el primer moviment i perfum d'havanera en el darrer poblaven de suggeriments tota la música en què el piano, en les notes agudes dels allegrettos finals, quasi semblava un instrument de percussió. Aquesta obra va ser distingida amb el premi Stalin 1941, però de fet va driblar totes les censures amb una explosió de llibertat interior. El Quartet Casals, que amb Xostakòvitx aconsegueix la comunicabilitat absoluta, amb una interpretació concentrada en l'expressivitat, en aquesta peça contrastava amb el pianista Volodin, capaç de les intensitats més diferenciades però sempre amb una certa circumspecció comunicativa.

La meravella ja havia començat amb l'obra anterior, composta vint anys després del quintet, el Quartet núm. 7, op. 108, que, en el seu temps lent, sembla que rememora, segons els comentaristes, els sentiments per la mort, l'any 1954, de la primera esposa de Xostakòvitx, Nina Vasilievna. El moviment final demostra la categoria del compositor, el qual, amb la mateixa nota repetida quatre vegades que setanta-cinc anys abans havia inspirat Arthur Sullivan per a un tema còmic d'El mikado, fa una construcció afirmativa sublim.

En la primera part del concert Alexis Volodin havia ofert una obra difícil, de trenta minuts, i en certs moments abrupta, perquè juga amb el sarcasme i la ironia, com són els 24 preludis per a piano, op. 34, una obra que homenatja en certa manera els conreadors anteriors de la fórmula, Chopin i Scriabin, i de la qual s'han fet adaptacions per a violí i piano. El qui subscriu, que va arribar uns minuts tard per un embús no previst de trànsit, un accident, només va poder seguir-la a través de la pantalla del vestíbul de la sala. Els aplaudiments van ser nodridíssims i respectats col·legues em van certificar que la versió havia estat excel·lent.

JORDI MALUQUER
El Punt