Cerca de crítiques

Enquesta

Foster torna a l'OBC

OBC, dos Quixots per a un Mozart

26/1/2004 |

 

INTÈRPRETS Saleem Abboud i Shai Wosner, piano; Damián Martínez, violoncel
DATA 23 de gener

Lawrence Foster va estar al capdavant d'un recital brillant amb missatge de concòrdia.

El més universal dels personatges que va crear Miguel de Cervantes va servir de nexe per al programa que aquest cap de setmana va presentar l'OBC a l'Auditori. Amb Lawrence Foster com a director, l'orquestra va iniciar, amb les Danses de Don Quixot de Robert Gerhard, un ric viatge per la fantasiosa ment de l'enginyós gentilhome. La bogeria del Quixot es va reflectir en els constants canvis de tempo i dinàmiques (Foster va marcar sempre molt clar i àmpliament el compàs perquè els músics el seguissin).
Després de l'explosió de so i ritme de l'obra de Gerhard, va arribar la precisió i la delicadesa de la música de Mozart. L'orquestra, molt més reduïda que en les danses anteriors, va posar a prova el seu domini de l'articulació i la claredat en la interpretació del Concert per a dos pianos i orquestra núm. 10 en mi bemoll major, KV 365 del compositor de Salzburg.
El piano, un instrument complet en si mateix i, per tant, moltes vegades solitari, va trobar amb aquesta obra la companyia ideal en un altre piano, encara que els països d'on procedeixen estiguin tan enfrontats. Els joves Saleem Abboud Ashkar (palestí) i Shai Wosner (israelià) van interpretar el concert amb brillantor i bona entesa, sobretot en els moviments ràpids en què es van perseguir sense parar recalcant un els motius rítmics de les frases de l'altre.
La Marxa militar, de Schubert, a quatre mans i sense implicacions polítiques, va servir com a bis gairebé inacabat pels aplaudiments insistents del públic a mitja peça.
A la segona part es va sentir un altre Don Quixot, aquesta vegada de Richard Strauss, amb Damián Martínez al violoncel. L'orquestra va tocar amb solidesa en els solos (Ashan Pillai, viola, es va emportar una bona ovació) i, sobretot, en els tutti.
Martínez, molt segur, còmode i amb la confiança que suposa saber que s'està emparat pels seus propis companys d'orquestra i faristol, va tocar amb ganes, expressivitat i so profund i vibrant aquesta difícil, bella i descriptiva obra de Strauss.
Irene Acebal
El Periódico