Cerca de crítiques

Enquesta

Arrossegats per l'allau

25/4/2009 |

 

Programa: Simfònica de la Joventut Veneçolana Simón Bolívar amb Gustavo Dudamel

Lloc i dia:Auditori

 

El fenomen Dudamel està sacsejant l'encotillat món de la música clàssica. El pròleg que vam tenir fa uns mesos al Palau amb la Simfònica de Göteborg no ens va preparar per a l'impacte del concert a L'Auditori amb l'Orquestra Simfònica de la Joventut Veneçolana Simón Bolívar, la punta de l'iceberg del sistema creat per José Antonio Abreu que, a través de la música, dóna una oportunitat a milers de joves. El palpable corrent de simpatia que es va establir d'immediat entre orquestra i públic -i no sols amb la nodrida colònia veneçolana- va tenir justa correspondència en l'espectacle que suposa veure en acció aquesta massa ingent de músics, amb una corda gegantina (catorze contrabaixos!) i vent doblat, responent amb una unanimitat astoradora a les indicacions de la carismàtica batuta.

La primera part permetia escoltar dues obres simfòniques veneçolanes d'Antonio Estévez i Evencio Castellanos, d'atractiu colorit, tot i que la veritable obra mestra era l'impactant Sensemayá de Revueltas, en la qual Dudamel va planificar amb precisió diabòlica els diferents estrats sonors. Emoció a flor de pell i tensió permanent van presidir la lectura de Quarta simfonia de Txaikovski. Es pot qüestionar la insistència de Dudamel a exacerbar els contrastos dinàmics, comprensible amb el volum sonor a la seva disposició, i la previsibilitat, per sistemàtics, dels seus tempos (molt lent en els passatges introspectius, molt ràpid en els dramàtics). Els retrets, però, queden aparcats davant l'entusiasme que sorgia de l'escenari, sobretot en un final vertiginós. Amb el mambo de West Side Story i el Malambo de Ginastera, el frenesí orquestral va arribar a cotes abrusadores. El públic, en ple deliri, no tenia més opció que deixar-se arrossegar per l'allau de vitalitat de Dudamel i la seva admirable orquestra.

Xavier Cester
Avui