Cerca de crítiques

Enquesta

El lirisme llatí d’Ainhoa Arteta

2/4/2009 |

 

Programa: Ainhoa Arteta

La soprano donostiarra va exhibir al Palau talent i força per recrear un repertori a la seva mida.

 

Càlid i poètic recital d’Ainhoa Arteta al Palau de la Música. La soprano tornava a l’escenari dels seus èxits a Barcelona per oferir un programa dedicat a autors llatinoamericans i espanyols. La cita amb el Festival del Mil·lenni va omplir el recinte modernista i la cantant va acabar sent premiada amb els aplaudiments i bravos d’un públic tan fidel com entusiasta.

Arteta, que va aparèixer en escena amb un elegant vestit llarg gris, se sent còmoda en aquest repertori que li permet exhibir la plenitud del color de les seves prestacions vocals i mostrar la força expressiva i gestual adquirida a l’Actors Studio. Acompanyada al piano per Roger Vignoles, l’artista donostiarra va entrar amb suavitat en la romàntica Azulao del brasiler Jaime Ovalle, en què ja va mostrar la bellesa dels seus aguts en la tornada. Del mateix autor va cantar, amb elegant fraseig i tons alts, Modinha.

Obres del colombià Jaime León, el brasiler Oswaldo Lacerda i l’emotiva La rosa y el sauce de l’argentí Carlos Guastavino, de la qual va fer una verdadera creació, la van portar a la primera pausa, que va donar oportunitat a Vignoles de lluir-se amb les Seguidilles per a piano d’Albéniz.

Les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge el van mantenir en l’atmosfera musical, en aquest cas antillana, de l’altre costat de l’Atlàntic. Les va interpretar amb bon gust i riquesa de matisos, especialment la bonica Canción de cuna i la marxosa Canto negro.

La segona part va ser un passeig malgrat els problemes que li va crear el descosit en un dels costats del nou vestit. Va ser magnífica l’entrada amb La maja y el ruiseñor de Goyescas de Granados, en què va transmetre tensió passional. Les quatre tonadilles de l’autor català van ser despatxades amb gràcia i picardia, i l’ostentació vocal va arribar amb les peces del Poema en forma de canciones de Joaquín Turina.

Després d’interpretar en els bisos un bellíssim lied de Strauss, Arteta es va dirigir a la sala per dir que Catalunya havia estat sempre la seva segona casa i anunciar que, a partir de l’any que ve, seria la primera. Un gest cap a l’estabilitat de la seva relació amb el genet Jesús Garmendía, que resideix a la ciutat. El remat amb el Cant dels ocells va posar dret el respectable. ¿Hi ha qui doni més?

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periòdico de Catalunya