Cerca de crítiques

Enquesta

Explicat a l'inrevés

19/3/2009 |

 

Programa: Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Hans Sachs, el sabater cantaire, diu del cant de l'aspirant que "és nou, però no errat". I aquesta era la impressió predominant al Liceu en la interessantíssima producció de Claus Guth basada en la idea de pertorbació dels cànons burgesos i de denuncia de la hipocresia i en una dramatúrgia molt treballada que requereix un gran esforç actoral. Els personatges queden perfectament retratats i l'aliança entre teatre i música vivifica un espectacle assumible fins i tot per als no wagneròfils. El públic ha de fer un estimulant esforç de comprensió que anima l'intercanvi d'opinions del qual semblen incapaços els pocs recalcitrants que van protestar el muntatge procedent de Dresden.

Unes casetes de joguina representen Nuremberg en l'escenografia de Christian Schmidt. Els burgesos les defensen de l'espontaneïtat de Walter, però s'hi parapeten al final estamordits per la subversió de valors. La societat queda ridiculitzada. El marc és una gran caixa blanca que deforma les proporcions. Tot és massa gran o massa petit. Genial la referència al Somni d'una nit de Sant Joan de Shakespeare amb la referència a uns animals totèmics com el brau, el llop, l'ase i el conill.

Tot és i no és. A l'església els fidels canten el coral enfrontats a uns escuts d'armes. La batussa nocturna la protagonitzen uns cràpules que son els mateixos mestres cantaires i és Eva, emblema de la tradició, qui rebutja els honors per tal de fugir. David és un repel·lent odiat pels aprenents, Beckmesser, un petimetre a qui mutilen -amb la pertorbadora càrrega semàntica de la castració- que acaba suïcidant-se. Al segon acte hi ha un desdoblament brechtià amb uns ninots de drap que actuen com uns alter ego que comporten la idea de passat i futur. S'inverteix fins i tot el decorat, pare i filla prenen el cafè abans de sopar i el símbol de l'estiu és una flor de fred com el jonquill, que Beckmesser fa tornar d'un color verd biliós. Detalls dintre d'un esquema de capgirament global dinamitzat per les projeccions videogràfiques.

Sebastian Weigle, que dirigeix aquesta òpera a Bayreuth, en té un concepte cambrístic que desemfatitza els preludis, la fuga, el quintet i les danses. A l'orquestra li manca densitat i Richard Strauss és ben a prop.

Bé el cor i els cantants. Només el David de Norbert Ernst assoleix l'excel·lència. L'ovacionat Albert Dohmen, amb un Sachs irat que priva de la paternalista saviesa del mestre, no passarà als annals: canta sobrat, però tendeix a la rudesa i la monocromia. Correctes el Walter d'un Robert Dean Smith que només esclata a la traca final, el Beckmesser afectat i ben actuat de Bo Skovhus, el Pogner i el Kothner de Reinhart Hagen i Robert Bork, tots dos una mica descafeïnats, l'Eva esforçada de Véronique Gens amb el fraseig acurat de les mozartianes i la Lene de Stella Grigorian. El públic va sortir cansat, però satisfet.

Xavier Casanoves Danés
Avui