Cerca de crítiques

Enquesta

Exaltació de l’art alemany

19/3/2009 |

 

Programa: Els mestres cantaires de Núremberg de Wagner

Lloc i dia:Llceu

El Liceu va escridassar la posada en escena d’‘Els mestres cantaires’

 

Aplaudiments unànimes als cantants, l’orquestra i el cor, i esbroncades d’una part del públic a la posada en escena. El retorn al Gran Teatre del Liceu d’Els mestres cantaires, de Wagner, va tornar a obrir el debat sobre els que creuen que no convé anar més enllà d’una bona translació musical de les obres i els que pensen que versions com la que Klaus Guth ofereix d’aquesta peça sobre l’exaltació de l’art alemany són necessàries per a la renovació de l’òpera.
La proposta de Guth per recrear des d’una visió psicològica les gairebé cinc hores de la magna obra està marcada per la irregularitat. Les referències que ofereix aquesta producció de l’Òpera de Dresden, allunyada estèticament de la bella posada en escena 20 anys enrere amb decorats de Mestres Cabanes, no ajuden a la comprensió del públic d’aquí.

El fred espai del primer acte ressalta la intolerància dels mestres cantaires. La desproporció entre les grans taules i cadires i la mida dels humans de l’acció crea problemes de visibilitat i de connexió amb l’orquestra. Des de la platea només es veu mig cos dels enfonsats personatges del cor.

CASES REDUÏDES / Sobre una pantalla es projecten les imatges de les cases reduïdes de mida per simbolitzar la petitesa de la tancada tradició burgesa. El marc també serveix per exhibir els signes dels errors de la prova de cant a què és sotmès Walther (un només correcte Dean Smith), pretendent d’Eva (una dolça i inspirada Véronique Gens), que vol competir en el concurs per casar-se amb la filla de Pogner, l’orfebre i mecenes dels mestres.

La comicitat d’aquesta obra, allunyada de les temàtiques sobre mites de l’autor, s’accentua en el segon acte, que recrea la nit de Sant Joan plantejada com un somni shakespearià. Apareixen la vida social davant l’hermètic món dels mestres i un bon desenvolupament de la descontrolada festa. El paper de Sachs (un aclamat Albert Dohmen) s’ageganta i creix la força del conflicte entre el recargolat Beckmesser (fantàstic Bo Skovhus) amb Walther en la pugna per Eva.

La victòria de Walther, triomfador en el concurs però també en les tesis de Sachs d’obrir-se a un art nou, arriba en l’acte final. El vistós colorit de vestuari de la gent del poble ­ressalta aquestes escenes. Magnífica la interpretació del quintet i de Sachs defensant el «sant art alemany». Molt bé el cor i Sebastian Weigle i l’orquestra, que, amb la seva tessitura de formació de cambra, va ser un bon suport per a l’excel·lent repartiment.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periòdico de Catalunya