Cerca de crítiques

Enquesta

Tres en lloc de quatre

8/3/2009 |

 

Programa: Il Trovatore de Verdi. Dir.: Elio Orciuolo

Lloc i dia:Teatre La Farándula de Sabadell

La frase, atribuïda a Caruso, és famosa: per a Il trovatore es necessiten els quatre millors cantants del món. En una època com la nostra en què els millors cantants excel·leixen més en Händel o Janácek que en Verdi, aquest dictum és de compliment difícil, la qual cosa no vol dir que l'obra més adrenalínica del compositor italià no es pugui fer amb garanties. Així ho van demostrar els Amics de l'Òpera de Sabadell en reunir un equip força competent, almenys en les seves tres quartes parts.

Títol a títol, els progressos de Maribel Ortega són evidents, amb una veu carnosa i alhora flexible especialment adequada per a l'escriptura verdiana en rols com els de Leonora. Encara queden detalls per polir, com una presència escènica tímida, però el diamant cada dia llueix més. Descomptant algunes vulgaritats que es podia haver estalviat, María Luisa Corbacho va ser una Azucena temperamental, mentre que Ismael Pons va saber plegar un instrument d'impacte innegable en un Luna que va ser més que un dolent de cartró pedra. Tots tres es van cruspir Guillermo Domínguez: a la fragilitat vocal va sumar un fraseig sense esma que no feia justícia a la condició ni de poeta ni de guerrer de Manrico.

No es pot dir que a Elio Orciuolo li faltés energia ni idees sobre com abordar aquest capolavoro, algunes potser d'aplicació massa sistemàtica, com la tendència a començar molts números amb temps accelerats i frenar en sec més tard. El vessant escènic anava a càrrec de dos noms de la casa cada cop més actius. L'escenografia de Jordi Galobart oferia un marc tan nítid com apte per a cada escena, però Carles Ortiz va oferir una lectura a primer nivell i prou. La imaginació dramàtica continua sent una assignatura pendent de Sabadell.

Xavier Cester
Avui