Cerca de crítiques

Enquesta

L' alternativa operística catalana

28/2/2009 |

 

Programa: Verdi: Il trovatore

Lloc i dia:Teatre de La faràndula de Sabadell. 23-2-2009.

Guillermo Domínguez, Maribel Ortega, Ismael Pons, María Luisa Corbacho, Peter Buchkov, Eugènia Montenegro. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’òpera de Sabadell. Carles Ortiz, direcció escènica. Elio Orciuolo, director musical.

Amb el teatre ple, com és costum a les temporades de Sabadell, es va estrenar la producció d’ Il trovatore dels Amics de l’òpera de Sabadell amb una proposta convencional i ben resolta. Jugaven al seu favor la programació d’un títol de repertori, el gust d’ un públic per propostes poc innovadores o excèntriques i l’aposta per cantants locals solvents que gaudeixen de les oportunitats que el panorama operístic català no ofereix.

La il•luminació de Nani Valls va tendir al contrast: ambients oscurs per a les escenes de palau, nocturnes i els personatges de llinatge; enfront al taronja i clars dominants en espais oberts i els personatges plebeus i marginals. L’escenografia de Jordi Galobart va optar per l’espaialitat mentre que la direcció d’escena de Carles Ortiz va satisfer més que la Marina precedent. Ara bé, no hi van faltar detalls sui generis com la coreografia del cor inicial del tercer acte i es va acusar frontalitat en la majoria d’intervencions d’aquest, que en l’aspecte musical va resoldre encertadament a excepció de l’intern del quart acte.

Per la seva part, Elio Orciuolo, habitual de la casa en repertori verdià, va oferir una lectura elegant, sanejada d’efectisme i amb una satisfactòria OSV. En part, per no tapar al protagonista, el veneçolà Guillermo Domínguez que va tenir poc d’heroi. La seva veu és de líric i no posseeix l’envergadura per a Manrico, tot i que va defensar els passatges més melòdics a base de mala tècnica (engolat, atacs des de sota), de pitjor prestació escènica i d’una "Pira" per l’oblit. L’ error venia del càsting.

La resta del repartiment va demostrar sobrada professionalitat: des del baríton Ismael Pons (Conde) que, com el baix Peter Buchkov (Ferrando), va confirmar la seguretat i la veu sense fisures amb bon fiatto en les seves àries que se li recordava; fins a Maribel Ortega (Leonore) que va admirar per la intensitat dramàtica i vocal atrevint-se amb l’ habitualment suprimida cabaletta de la seva scena del quart acte. Fins i tot Eugènia Montenegro va donar substància a l’irrellevant paper d’Inés. Però, sens dubte, la revelació va ser la mezzosoprano Maria Luisa Corbacho (Azucena), que va debutar com a protagonista en l’escenari en què es va formar com a corista i comprimària. La seva tècnica afirma una veu de les grans, en la línia de les mezzos dramàtiques, amb intel•ligència per no arriscar amb el registre de pit en les notes més greus; així com amb nitidesa d’atac en els aguts i els piani i crescendi. Aspectes que, sumats a la força que desprenia amb una Azucena molt ben treballada en la vessant psicològica i expressiva, preveuen una prometedora carrera.

Albert Ferrer i Flamarich