Cerca de crítiques

Enquesta

Un rèquiem i l'acústica

22/2/2009 |

 

Programa: Rèquiem op.98, d'Antonin Dvorák. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu amb el Cor d'Intermezzo

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 

 

A part de poder sentir una gran obra que exigeix molts recursos musicals: orquestra, gran cor i quatre solistes, la motivació afegida era poder veure com es desempallegava un dels grans directors de l'Europa de l'Est, el txec Jiri Kout. En la meva llarga carrera de melòman li dec les millors versions que mai he sentit de La Traviata, del Rosenkavallier i del Saint François d'Assise de Messiaen. Tots a l'òpera de Leipzig, amb la fabulosa orquestra de la Gewandhaus. Kout va ser director titular d'aquella òpera i quan la situació cultural d'aquella ciutat va esdevenir un xic crispada va preferir el recer i la relativa tranquil·litat d'una òpera més petita com ara la de Saint Gallen, ciutat de la qual és també director titular de la seva orquestra simfònica. Des del 2007 és responsable també de la Simfònica de Praga. A més de Kout, vam retrobar –i això només ho pot oferir el Liceu– dos noms importants de la lírica europea: la soprano Riccarda Merbeth, que va interpretar l'Elisabeth del darrer Tannhäuser a Bayreuth; i el tenor Cristopher Ventris, un dels més cotitzats, que fa pocs dies va cantar el rol de Palestrina a Munic.

Amb aquestes bones perspectives, el Rèquiem ens va fer una mica la cara d'assaig general. Kout ho marcava absolutament tot, amb una gran precisió, però s'esvaïa una mica la fluïdesa de l'obra i els solistes, que intervenen molt, i secundats sovint pel cor, estaven tan avançats i el cor era tan lluny que no es fonien sonorament com calia. Potser als afeccionats del tercer pis i als de més amunt tot els arribava més barrejat o equilibrat. Perquè arreu, segons el lloc que ocupes, l'acústica és sempre diferent, i al Liceu aquest fet s'accentua. Per exemple, les llotges centrals (on acomoden les autoritats) són sordes i si et desplaces a les files d'amfiteatre del davant trobes que el que semblava un cantant sense relleu en realitat és una veu excelsa. Encara recordo com, remugant improperis, el director artístic d'un prestigiós teatre va abandonar la localitat assignada –llotja central– clamant que no li agradava la sordina per sentir òpera. A platea, que era on estava el dia 17, passava que a la fila 9, localitat 29, el cor, al fons, enfonsat en una caixa acústica, se sentia com esmussat. Bastava inclinar-me cap a la localitat 27 per sentir-lo bé. El ventall acústic que la caixa deixava projectar no arribava a les zones laterals del teatre. Hauria hagut d'anar a les darreres files –un col·lega em va dir que allí el cor sonava excessiu– o a l'amfiteatre, o més amunt, i comprovar com hi arribava el so. En una obra que es fa seguida, sense descans, això era impossible. La corda que sona tan bé quan està al fossat, quan es posa a sobre, fora de l'arc acústic de l'escenari, bé quan toca fluix, però perd tots els harmònics quan força la intensitat.

La Merbeth, amb una poètica presència escènica, té una veu bonica, però petita, i per projectar-la bé, cosa que aconsegueix, hi ha d'afegir un excés de vibrato. Amb la lírica prestació de Ventris, ens costava d'imaginar com ha fet papers verdians de primer ordre. Bé el baix Ante Jerkunica, i correcta la mezzo Ildikó Komlósi. Amb totes les reserves i disfuncions, hi va haver molts fraseigs subtilíssims per part de l'orquestra i un grans moments conjunts, com ara el de Confutatis o del Sanctus. Potser més sort hauran tingut els que ho hauran sentit el dimecres, perquè tot serà més rodat. O els que els dies 8 i 9 d'abril vagin a l'Smetana Hall de Praga, en què Kout, amb uns conjunts més habituats a l'obra, també la dirigeix.

JORDI MALUQUER
El Punt