19/2/2009 |
Programa: Rèquiem de Dvorak
Jirí Kout, al capdavant de l'orquestra i el cor del Liceu i quatre solistes, ofereix una lectura plena de contrastos de la missa de difunts d'Antonín Dvorák
L'orquestra i el cor del Gran Teatre s'han enfrontat, durant dos dies, a la intensa i emotiva partitura del Rèquiem, opus 89 d'Antonín Dvorák, amb la direcció del txec Jirí Kout, un expert en l'obra del seu il.lustre paisà. El seu domini de la peça, que va saber transmetre a les dues formacions i als quatre solistes convidats, es va manifestar des del podi amb expressius gestos, silenciosos taral.lejos i una notable dosi d'energia destinada a apuntalar els moments de drama i marcat lirisme d'aquesta vibrant composició.
L'autor de la cèlebre Simfonia, número 9, més coneguda com del Nou Món, va partir de la missa de difunts catòlica al plasmar l'encàrrec del Festival de Birmingham el 1890, però per l'extensió, pròxima a les dues hores, el seu Rèquiem es va acabar perfilant com un oratori en què es reflecteixen les obsessions de Dvorák al voltant de la vida i la mort. Aquesta magna obra simfonicocoral ve a ser una de les últimes mostres romàntiques del gènere i, en alguns moments, arriba a dimensions pròximes al camp operístic.
La recent programació, aquesta temporada, del més conegut Rè- quiem de Verdi permet establir paral.lelismes creatius entre les dues peces, tot i que el color i la força de Dvorák deixen clara la seva inqüestionable personalitat musical.
L'equilibri compositiu de la peça va permetre el lluïment de tots els participants. Particularment brillant va ser l'actuació del cor, sempre ajustat als matisos i a la dramatització del text i als salts del dolor a l'esperança. Impressionants el.Requiem aeternam i el Dies irae, per citar dos moments de l'inici. Brillen els contrastos entre l'espai lumínic i les masses sonores i la conjunció de noves harmonies amb la font original d'inspiració. L'Agnus Dei final va ser bonic per eteri.
L'orquestra va seguir bé les pautes marcades per Kout. Dels solistes, el millor va ser el baix Ante Jerkunica, capaç de dimensionar tot el drama de la partitura amb el seu imponent timbre. Comunicativa la soprano Riccarda Merbeth, correcte el tenor Christopher Ventris i, a distància de la resta, la mezzo Ildikó Komlósi.