Cerca de crítiques

Enquesta

Faustejant l'estrena

18/2/2009 |

 

Programa: Gounod: Faust

Lloc i dia:Palau de les Arts de València.

"Faustejant" l'estrena

Gounod: Faust 

David McVicar, direcció escènica. Vittorio Grigolo, Erwin Schrott, Alexia Voulgaridou. Orquestra i Cor de la Comunitat Valenciana. Frédéric Chaslin, director.

En un 2009 ple d’efemèrides de primer ordre al Palau de les Arts de València no se li ha escapat el 150 è. aniversari de l’estrena de Faust de Gounod. David McVicar va realitzar una direcció escènica no exempta de relliscades (el Faust vell era quasi una paròdia d’opereta; traslladar a un bourdell la darrera escena de l’acte II; Mefistòfeles transvestit en el ballet de l’acte V; la figura divina en el cor final), però encertant en la crítica burgesa i l’ explicació de la trama argumental (embarassos inclosos). L’escenografia de Charles Edwards va ser igual de convincent amb ambientacions gòtiques i solucions com la de l’orgue, l’aparició de Mefistòfeles, la presó de l’acte cinquè, entre altres.

En l’aspecte muscial Frédéric Chaslin va optar per la brillantor, amb detalls de qualitat en el fraseig i un equilibri de plans com a coixí pels cantants. No obstant, els seus temps van ser urgents (segon tema de l’obertura, vals de l’acte II) i també va atropellar efectes d’orquestració arribant a ser rude (cor de soldats i cor final del cinquè acte V). Erwin Srocht, com a Mefistòfeles, va demostrar ser un magnífic actor i gaudir d’uns bons mitjans pel rol, tot i que menys proverbials que el venut en el seu esplendor mediàtic. Alexia Voulgaridou va ser una Margherite rica psicològicament, molt expressiva en el cant i a qui només li va mancar arribar amb més forces al trio final. Vittorio Grigolo va sobresortir per la resistència i potència del seu instrument, tot i alguns atacs durs i poc brillant en l’agut, desenvolupant-se com un Faust molt humà: des de la vanitat fins a l’enamorament i el penediment. Per la seva part, l’anunciada indisposició de Gabriele Viviani (per a què estan els còver?) va excusar el seu Valentin de cant poc efusiu i menys refinat. A destacar-se la sensual Martha d’ Annie Vavrille i l’ excel•lent prestació del cor de la Generalitat Valenciana.

Sens dubte, va ser una producció digna de la celebració d’ un títol força difícil de programar en els teatres espanyols.

Albert Ferrer i Flamarich