Cerca de crítiques

Enquesta

King size

Palau 100

8/2/2009 |

 

Programa: Orquestra de Filadèlfia, Dir: C. Eschenbach

Lloc i dia:Palau de la Música

Ha estat un plaer comprovar l'altíssim nivell de l'Orquestra de Filadèlfia i la proverbial tibantor de les formacions nord-americanes. La vetllada l'iniciava un Egmont de Beethoven d'una tensió angoixant controlada com a element subjacent fins a un final tan espectacular com desproporcionat. Tot perfecte, però fred i esmolat com la fulla que va decapitar l'heroi de Flandes.

Va seguir Osiris de Matthias Pintscher, que copia l'estil de Pierre Boulez, el seu dedicatari. Els 25 minuts reiteren una fórmula que atomitza l'orquestra en mil veus cacofòniques per reunir-les en un pla oníric com a metàfora de l'esquarterament del déu egipci i el seu retorn mistèric a la vida per l'amor d'Isis. Una obra atonal i poc emotiva que va passar amb més pena que glòria per l'excessiu metratge. El concert va cloure amb La Gran de Schubert travessada per la mateixa sensació d'un king size a l'americana amb un primer moviment aparatós, talment brucknerià, un segon basat en un ritme implacable, un tercer encisador i un quart aclaparador tractat com un enfilall de falsos finals.

Dirigia Christoph Eschenbach, titular a la ciutat quàquera entre 2003 i 2008 (abans de la Tonhalle de Zuric i a Houston) i, ara, de l'Orquestra de París en una trajectòria auspiciada per Szell i Karajan. Aplica la seva lògica de manera autoritària i correctiva, i va ser una lliçó veure'l dirigir Beethoven amb severa circumspecció, Pintscher amb gest simètric però ja nerviós i proliferatiu, i la Simfonia de manera absolutament plàstica.

Xavier Casanoves Danés
Avui