Cerca de crítiques

Enquesta

L'emoció del so

Palau 100

8/2/2009 |

 

Programa: Obres de Beethoven, Pintscher i Schubert, per The Philadelphia Orchestra, dirigida per Christoph Eschenbach.

Lloc i dia:Palau de la Música

 

 

Fa molts anys, quan va venir l'Orquestra de Filadèlfia dirigida per un bon artesà, el llegendari Eugène Ormandy, ja no ens va convèncer per la profunditat de les seves versions, sinó per l'espaterrant so de la seva secció de violoncels. Ha passat el temps i en desplegar els primers moments de l'obertura Egmont, de Ludwig van Beethoven, vam quedar acoquinats encara pel seu impressionant so. S'hi va afegir la qualitat de les violes i la resta de la corda secundada per un metall potent. La llàstima va ser que vingués dirigida pel seu darrer director durant les cinc darreres temporades, Christoph Eschenbach. Des del setembre, el nou director és el sensible Charles Dutoit, que sens dubte millorarà les prestacions d'un conjunt formidable.

L'obertura Egmont va sonar amb tant d'ímpetu, que va donar poc joc per a una visió crítica. Si bé la força i la densitat de la concepció beethoveniana, que rendia tribut a l'heroi de l'emancipació dels Països Baixos del domini espanyol, hi era clara, la rigidesa d'un director robòtic com és Eschenbach li va manllevar transcendència. El director de Breslau, que a més és un bon pianista i de fa nou anys també és titular de l'Orquestra de París, representa aquesta tendència de la generació intermèdia d'enfasitzar-ho tot i deixar-se endur pel doll sonor més que no pas per l'intent de fer una versió més profunda. Matisar no és passar del forte al piano amb una certa freqüència, sinó desenvolupar les mil gradacions i intencionalitats que contenen les obres mestres. Això mateix li va passar amb la Simfonia núm. 9, D 944 «la gran», de Franz Schubert. Extravertida fins a fer-se irritant i amb alguna millora en el darrer temps, potser perquè la cita que Schubert fa de la novena de Beethoven, estrenada dos anys abans, incita a la meditació. Schubert, com passa en tantes de les obres del seu extens catàleg, no va poder sentir mai aquesta simfonia, que es va estrenar onze anys després de la seva mort. Entre les dues obres citades es va interpretar Osiris, d'un jove compositor alemany, Matthias Pintscher, nascut a Marl (Westfàlia) l'any 1971. Res de nou, sinó que ens continua bocabadant la supèrbia de certs compositors que han de canviar, ampliar i mobilitzar tot l'aparell instrumental per donar-nos obres prescindibles en contrast amb els genis que amb un piano o un violí en feien prou per deixar escrites pàgines immortals.

L'orquestra, amb algun solista perfectament millorable i músics molt veterans, ens va regalar com a propina una peça poc freqüent i vistosa: la Dansa dels comediants, de Bedrich Smetana, tocada amb el virtuosisme que calia. Si alguna cosa ens ha quedat d'aquest concert, no han estat les versions, sinó l'emoció del so de la seva corda.

JORDI MALUQUER
El Punt