ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Arribada tardana, però triomfal, de Poppea

6/2/2009 |

 

Programa: L'INCORONAZIONE DI POPPEA

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 

 

Obra: L'incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi amb llibret de Gian Francesco Busenello.

Direcció musical: Harry Bicket.

Direcció escènica: David Alden.

Intèrprets: Sarah Connolly, Miah Persson, Jordi Domènech, Dominique Visse, Franz-Josef Selig, Maite Beaumont, Francisco Vas, etc. Orquestra Barroca del Gran Teatre del Liceu.

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu. 3 de febrer del 2009.

 

Costa que arribi a ser representada a Catalunya l'obra operística de Claudio Monteverdi. Al respecte, només dir que L'incornorazione de Poppea tot just es va estrenar dimarts passat al Liceu i, malgrat que durant molt de temps la partitura va restar oblidada en un arxiu, en deu haver passat molt més des de la recuperació per considerar aquesta incorporació tardana al repertori liceístic un esdeveniment necessari i ineludible.

Quan arriba, però, paga la pena. És així que els dos millors espectacles operístics que molt possiblement s'han pogut veure en la present temporada a Catalunya són a propòsit de Monteverdi: Il ritorno de Ulisse, que es va representar al Teatre Municipal de Girona en el marc del Festival Temporada Alta, amb direcció escènica de l'artista William Kentridge i amb les titelles de la companyia sud-africana Handspring Puppet Company, i aquesta coproducció de L'incoronazione de Poppea (a càrrec del mateix Liceu i dels teatres d'òpera de Munic i Cardiff), que presenta una proposta escènica brillant i intel·ligent del nord-americà David Alden.

A més, aquesta representació de la Poppea, de Monteverdi (la primera òpera en què, malgrat que perseverin algunes referències mitològiques, s'inspira en fets històrics), ha significat el feliç debut de l'Orquestra Barroca del Liceu, la qual, integrada per membres de l'orquestra del teatre, té una voluntat de continuïtat. Dirigida per Harry Bicket, la nova formació va brillar amb uns instruments d'època que van provocar la curiositat de bona part dels assistents en els descans de la funció (quatre hores delicioses) malgrat que hi va haver desercions d'un públic més acostumat a altres repertoris operístics.

També van brillar, d'aquesta manera democràtica que permet l'òpera barroca (de la qual L'incoronazzione... n'és una manifestació primerenca), els excel·lents cantants, lluint unes bones aptituds dramàtiques a partir de la direcció intencionada de David Alden, que no ha dubtat a potenciar els elements còmics d'una òpera (i de fer-ho amb uns recursos i una estètica a la recerca de la sensibilitat i la complicitat de l'espectador actual) que alhora projecta ombres molt inquietants sobre el desig i l'exercici del poder.

Qui és Poppea? La dona que va seduir Neró, el qual va repudiar la seva esposa Ottavia per casar-se amb ella. Amb un llibret riquíssim del poeta venecià Gian Francesco Busanello, ple de matisos i ambivalències respecte a l'actitud dels diversos personatges, l'última òpera de Monteverdi dramatitza l'ascensió al poder de Poppea, que no dubta apartar aquells que, com ara l'estoic filòsof Sèneca, que aconsellava Neró, puguin posar en perill les seves ambicions, però a la qual també intenten eliminar les seves víctimes com ara la despitada Ottavia.

En tot cas, sent una dona tan sensual, Poppea disposa de la defensa de l'Amor per satisfer els seus propòsits. Amb una perspectiva amoral, o si més no sense moralismes, l'obra exposa la força de la sensualitat i també la violència del poder. Ho exposa per una reflexió que l'espectador pot renovar i més encara amb l'estímul d'una posada en escena que obre interrogants, alhora que desplega amb atreviment i elegància les possibilitats que l'òpera barroca (que ara demana la tessitura dels contratenors i de les contralts per interpretar personatges masculins, com ara el ferotge Neró, que aquesta vegada assumeix l'esplèndida Sarah Connolly) ofereix a la moderna cultura queer, aquella que qüestiona la separació del masculí i del femení. Els que ens vam quedar ho vam aplaudir amb ganes.


IMMA MERINO
El Punt

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet