Cerca de crítiques

Enquesta

El temps de Poppea

5/2/2009 |

 

Programa: L'incoronazione di Poppea de Monteverdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Les bones notícies primer: Poppea per fi ha estat coronada al Liceu. L'òpera de Monteverdi és una de les creacions més fascinants de la història del gènere líric, una fusió magistral entre un llibret on la sensualitat més amoral i el cinisme més desenfrenat triomfen i una música que explora totes les passions humanes. Com és propi de l'òpera veneciana del s. XVII, el registre còmic i el dramàtic se superposen sense transició, però el muntatge de David Alden aposta fort per la farsa més colorista.

Tot i l'extrema austeritat escenogràfica, el perfecte dibuix de personatges i situacions i el frenètic ritme còmic fan d'aquesta producció una òptima via d'entrada a l'obra per a aquells temorosos de les llargues tirades de recitatiu. Alden, tanmateix, no s'oblida de la cara més fosca de la història, i si la substitució d'Ottavia (apassionada Maite Beaumont) per Poppea (seductora Miah Persson, físicament i vocal) és un bon indicador, l'aparició final de Cronos ens recorda que el temps de la nova esposa de Nerone (Sarah Connolly, pletòrica en la fúria com en la dolçor) serà fugaç.

Fugaç com l'Orquestra Barroca del Liceu? Aquest conjunt ad hoc, d'incert futur (el curs vinent no té res previst), va estar sota les competents mans de Harry Bicket. No cabia esperar del músic britànic la fantasia intervencionista d'altres intèrprets monteverdians, però, tot i un continu quadriculat, la seva cabal direcció no va decaure mai, recolzant un cast de gran nivell (en què destacaven el noble Seneca de Franz-Josef Selig, el tendre Ottone de Jordi Domènech i la xamosa Drusilla de Ruth Rosique). La mala notícia: el degoteig continu d'espectadors cap a la sortida. No sabien que, tot i que no de Monteverdi, la música més bella és la del duo final.

Xavier Cester
Avui