Cerca de crítiques

Enquesta

Al servei de Mahler

28/1/2009 |

 

Programa: ORQUESTRA I COR DEL TEATRE MARIINSKI

Lloc i dia:Sala Pau Casals de L'Auditori

 

 

Programa: Obres de Xostakòvitx i Mahler, per l'Orquestra i Cor del Teatre Mariinski, solistes i la direcció de Valeri Gergiev

Lloc: 25a temporada d'Ibercàmera. Sala Pau Casals de L'Auditori (Barcelona)

Dia: 22 de gener del 2009

El tret distintiu del concert commemoratiu dels 25 anys d'Ibercàmera va ser l'acurada interpretació que l'Orquestra i Cor del Teatre Mariinski de Sant Petersburg, dirigits per Valeri Gergiev, que van fer de la Simfonia núm. 2 «Ressurrecció» de Gustav Mahler. Les maneres de Gergiev, ben personals, i les excel·lències de l'orquestra van anar desapareixent per deixar pas al monument musical que aquesta obra representa. Hi havia música, amb un discurs que se t'enduia inexorablement. Intèrprets al servei de l'art. La gran lliçó.

Mahler, de molt jove, enceta amb aquesta obra una reflexió sobre la vida i la mort. El programa de mà reproduïa uns fragments de la correspondència del compositor amb la que esdevindria la seva esposa, Alma Schindler, el 1901, en què clarifica les intencions. S'imagina el primer moviment davant el fèretre d'un home estimat i s'hi repassen els diversos moments de la seva vida. Pot obrir-se aquí la hipòtesi que potser pensava en el director Hans von Bülow, mort un any abans d'estrenar-se l'obra i que havia quedat horroritzat pel premonitori primer moviment Totenfeier (cerimònia de la mort) quan el va sentir per primera vegada en una prova el 1892. Mahler explica que el segon temps són els records de joventut; el tercer dubta de Déu i de si mateix; el quart és el redescobriment de la fe ingènua i el cinquè, en què sona la Gran Crida de l'Apocalipsi, finalment «apareix la meravellosa llum de Déu i tot queda tranquil. No hi ha judici, ni cap pecador, ni càstigs, ni recompenses. Un omnipotent sentiment d'amor ens il·lumina amb la seva saviesa i benaurança». I el compositor no troba res millor per finalitzar l'obra que la glossa d'un motiu wagnerià.

Tot això va ser subratllat per Gergiev, que ha edificat una orquestra molt sòlida. A l'uníson de la corda s'hi afegien detalls com, per exemple, que quan sonaven alhora clarinet, oboè i flauta no eren tres instruments que tocaven junts sinó que es produïa un únic so. Un fagot de somni i un metall eficient, que va brillar en l'obertura festiva de Xostakòvitx amb què es va començar el concert com a obsequi a Ibercàmera, completaven el quadre. Un cor més discret i unes solistes eficients però no excepcionals s'integraren bé en l'obra. Gergiev va demostrar recursos per adaptar-se a l'escenari. Va dirigir, com li agrada, a peu pla, sense podi, fonent les seves mans amb l'orquestra. Va situar el metall a la dreta, al mateix nivell que la resta d'instruments i va aconseguir que no predominés tant com en la col·locació usual. Va disposar les dues solistes, la soprano Marina Xàgutx i la mezzo Zlata Bulitxeva, darrere l'orquestra i la seva veu es va projectar millor que quan les situen a primer rengle. En resum, una veritable festa de la música.

Algú solvent, un altre director d'orquestra, em comentava que no hi havia hagut la unció de quan es dirigeix les primeres vegades aquesta simfonia, que tot havia estat una mica fred, cerebral. Efectivament, Gergiev, que la deu haver interpretat moltíssimes vegades, se la sap bé i va al gra, potser, és veritat, amb una certa pressa, però de la dinàmica un punt accelerada en treu també valors afegits. Sense negar altres punts de vista, dijous de la setmana passada va ser una veritable festa de la música. Ibercàmera la va encerar en centrar en aquest concert la celebració del seu aniversari. Josep M. Prat, el seu promotor, va dir unes paraules d'agraïment en començar el concert.

JORDI MALUQUER
El Punt