Cerca de crítiques

Enquesta

D'Albéniz a Montsalvatge

24/12/2008 |

 

Programa: OFÈLIA SALA I COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA

Lloc i dia:Auditori Axa Winterthur

 

 

Programa: Cançons de Schubert, Wolf, Albéniz i Richard Strauss, amb Ofèlia Sala (soprano) i Helmut Deutsch (piano). Obres corals de Montsalvatge i Casablancas, amb el Cor de Cambra del Palau de la Música, dirigit per Jordi Casas.

Llocs i dies: XI Schubertíada a l'Illa Diagonal, a l'Auditori Axa Winterthur (16 de desembre). I Cicle Cambra Coral, al Petit Palau (18 de desembre).
 

Amb pocs dies de diferència s'han produït dos esdeveniments musicals cambrístics que en trepitjar terrenys poc espectaculars no han recollit l'assistència de públic que mereixien. I em refereixo al recital d'Ofèlia Sala dins la Schubertíada barcelonina i a l'inici de la temporada del Cor de Cambra del Palau amb un homenatge –el rodolí és inesquivable– a Montsalvatge.

El recital va tenir una primera part amb set cançons de Franz Schubert i amb sis de la col·lecció Spanisches Liederbuch, d'Hugo Wolf. Amb una veu voluminosa però un pèl rígida que denota el pas de la intèrpret de lieds pel món de l'òpera, Ofèlia Sala va desgranar de manera notable un repertori que li és habitual, acompanyada per un Helmut Deutsch que ens va semblar menys subtil que en altres ocasions. En la segona part vam recuperar la millor Ofèlia Sala en unes delicioses cançons d'Isaac Albéniz sobre textos italians de la marquesa de Bolaños. Ací la picardia, la flexibilitat i les deixades poètiques enlaire van espurnar molts minuts de màgia, i el pianista va refilar en un repertori que li devia venir de nou. Van seguir sis cançons de Richard Strauss que ens van deixar grans moments, com ara la Wiegenlied i el sublim Morgen, aquest demà incert en què tots projectem les nostres il·lusions. Va cloure la sessió amb una felicitació de Nadal seguida del Romanç de Santa Llúcia, d'Eduard Toldrà.

Una bona manera de començar el cicle de cambra coral amb el Cor de Cambra del Palau va ser un programa d'homenatge a Xavier Montsalvatge, un compositor que no va dedicar-se especialment a les obres per a cor però que en adaptar les seves cançons més conegudes per a coral va aconseguir donar-hi una altra dimensió. Montsalvatge, amb les seves transgressions assenyades a les harmonies tradicionals, requereix una gràcia especial per vendre-les, cosa que les grans solistes han aconseguit, però que en un cor una mica massa seriós –cal reconèixer que feia quatre dies havia cantat un impressionant Cant de lloança, de Mendelssohn, a l'Auditori– perdia aquesta nonchalance que aquestes músiques epidèrmiques del compositor demanaven. Per això va contrastar l'obra d'encàrrec de la Fundació Caixa Catalunya per a cor i piano de Benet Casablancas, que es va intercalar en el concert, i que, beneïdament!, estava inspirada en el poema «Jo tem la nit...», del recull Sol i de dol, de JV Foix. És una obra molt sòlida i d'una ambició expressiva notable que ens va corprendre quan el cor, no sempre intel·ligible, devia reflectir els quasi mots finals del poema «Me'n meravell, i tem –oh nit que afines Astres i seny!». Molt eficient, el pianista Jordi Armengol, que va irisar amb dues obres pianístiques de Montsalvatge el ventall sonor del concert. La part solista de les Cuatro canciones negras va ser de la mezzo Magda Pujol.

 

 

Ofèlia Sala va desgranar de manera notable un repertori que li és habitual, acompanyada per un Helmut Deutsch que ens va semblar menys subtil que en altres ocasions.

JORDI MALUQUER
El Punt