16/11/2008 |
Programa: 'Luisa Muller', de Verdi. Dir.: Lorin Maazel
Lloc i dia:Palau de les Arts, València
El Palau de les Arts no té por dels salts mortals. Menys de 72 hores després de l'últim Parsifal (per no dir res de l'onerosa parafernàlia de l'últim Bond), el teatre ha dut a escena una obra tan diferent com Luisa Miller, amb resultats correctes, tot i que descompensats.
El desnivell més evident va ser el produït entre Marcelo Álvarez i la resta del repartiment. El tenor argentí viu un moment de forma esplendorós, i ja fos en els arrauxaments passionals coronats per aguts insolents o en la finor extrema de Quando le sere al placido, el seu generós Rodolfo va causar estralls. La prestació d'Álvarez deixava més en evidència Alexia Voulgaridou, vençuda per les floritures belcantistes del primer acte i insuficient en l'alè tràgic del tercer. La devoció que li sembla tenir Helga Schmidt és incomprensible. Andrzej Dobber va ser un Miller de línia aplicada i escàs mordent, i María José Montiel una Federica que va controlar amb gust una veu estrident. Orlin Anastassov encara no treu tot el profit dels seus notables mitjans, tot i que la pèrfida aliança amb el Wurm de Rafal Siwek va ser efectiva.
Descompensació també és un terme aplicable a la lectura de Lorin Maazel. La seva propensió a una espectacularitat gratuïta (amb la contribució entusiasta del metall) no ha d'amagar una encertada delineació de situacions dramàtiques i un savi subratllat de l'orquestració de Verdi. La seva batuta almenys creia en el drama, cosa que no és segur que fes l'innocu esteticisme del muntatge de Lamberto Puggelli. Aquesta classe d'història de pintura holandesa del segle XVII, amb Rembrandt i Vermeer com a caps de cartell, quedaria millor en un museu que en un teatre. A menys que Puggelli sigui dels que creu que els teatres d'òpera són museus.