Cerca de crítiques

Enquesta

Final feliç

13/11/2008 |

 

Programa: 'Le nozze di Figaro' de Mozart

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Vam arribar al Liceu amb cara d'estupefacció davant l'afirmació del flamant director general del teatre que l'estrena de Le nozze di Figaro era la inauguració de la temporada. Per tant, els dos ballets i el Tiefland previs devien ser o bé un somni o bé propostes de segona categoria. O potser el que es vol és donar més lluentor a l'habitual funció dedicada als patrocinadors, amb el risc de tornar a la fira de les vanitats que crèiem desterrada quan ens parlaven del Liceu de tots. Per sort, sortejant tanques i membres de les forces d'ordre públic, vam poder accedir a una representació de notable qualitat.

Le nozze no necessita estrelles egoistes, sinó un equip de cantants conjuntat com el reunit pel Liceu. En un registre actoral ben diferent, Kyle Ketelsen va revalidar la magnífica impressió del seu Leporello. Com a Figaro, el baix nord-americà va evidenciar amb accents rotunds tant l'enfrontament amb els abusos del seu senyor com la invectiva irada contra les dones. Susanna és un paper òptim per a Ofèlia Sala, que, més enllà de les conegudes limitacions en el volum, va dibuixar una xamosa criada, coronada per un Deh vieni més dolç que no pas sensual.

La parella Almaviva formada per Ludovic Tézier i Emma Bell va exhibir virtuts i defectes complementaris. El baríton francès posseïa segurament l'instrument més bell de la vetllada, homogeni en tots els registres i projectat amb facilitat. Tot i un cant més aviat monolític, la petició de perdó d'aquest Comte dandi va sonar tendre i sincera. Per contra, la cantant britànica va desafiar l'arquetipus usualment associat a la Comtessa amb una veu àcida, de coloració fosca i un vibrato no apte per a tots els gustos. Si admirable va ser com Bell es va captenir, en cada gest i mirada, com una veritable dama, més admirable va ser com la soprano va oferir un cant amb una extraordinària varietat de dinàmiques i accents, recreant una figura més reactiva que elegíaca.

Sophie Koch és una especialista en papers de travesti com Cherubino i si bé la desigualtat en l'emissió revela el preu pagat per papers més feixucs, la mezzo francesa va ser un patge de jovenívol apassionament. Al costat de l'inestable Bartolo de Friedemann Röhlig, van brillar una soprano del pedigrí de Marie Mac-Laughlin i un aristòcrata del cant com Raúl Giménez. Fitxar aquestes dues figures com a Marcellina i Don Basilio i no permetre que cantessin les seves àries va ser poc menys que un insult.

Hi ha un terme que unifica les direccions musical i escènica d'aquesta nova producció: pulcritud. Ara bé, amb matisos diferents. La versió d'Antoni Ros-Marbà seria titllada fa lustres de normal, avui en dia de tradicional, la qual cosa no és culpa del músic català, sinó dels temps. El seu Mozart elegant, arrodonit i afable té els seus avantatges, però, més enllà del refinament que l'orquestra no pot oferir del tot, es van trobar a faltar majors dosis de vitalitat en el desenvolupament de la folle journée.

La translació de la trama als anys 30, a part de donar peu a un atractiu decorat de Paco Azorín i un no menys chic vestuari de Franca Squarciapino, no presuposa, ans al contrari, que Lluís Pasqual fes cap relectura radical del capolavoro mozartià. En una òpera d'argument amb alt risc de confusió, Pasqual va aconseguir, fins i tot en les perilloses anades i vingudes del quart acte, la lleugeresa i claredat idònies perquè aquesta comèdia perfecta rutllés amb total precisió. Els errors de càlcul -l'erràtica il·luminació del primer acte, un caricaturesc Antoni, el recurs excessiu als extres- van ser escassos. Era massa feliç el final? Això seria oblidar que la majoria de les òperes de Mozart, com a filles de la seva il·lustrada època, acaben amb la restauració de l'ordre. En tot cas, l'esclat de joia conclusiu va ajudar que sortíssim del Liceu amb un somriure a la cara.

Xavier Cester
Avui