Cerca de crítiques

Enquesta

Moments preuats

6/11/2008 |

 

 

 

La de dimarts al vespre va ser la tercera visita de la diva nord-americana Jessye Norman a les comarques gironines en els últims tres anys. El marc era la sala simfònica de l'Auditori de Girona, que malauradament no es va omplir ni de bon tros, tot i que feia força patxoca. D'hipòtesis al respecte se'n poden llançar unes quantes; la primera, el dia i l'hora, un dimarts a les nou del vespre, una circumstància que es podria neutralitzar per l'excepcionalitat de la proposta. La segona, el preu de les entrades, dels 30 euros als 96, passant per 68 i 88 euros, depenent de la zona. Escatits els aspectes més prosaics, cal dir que el recital que va oferir Norman, la diva del somrís perpetu, el vam viure com una experiència excepcional. El concert estava vertebrat sobre la base d'un recull de cançons vinculades pel títol Les cinc estacions: l'estiu, l'hivern, la primavera, la tardor i l'estació eterna de l'amor, en què es barrejaven peces bastides a partir de textos i músiques d'autors, èpoques i estils diferents, compresos del segle XVIII al XX, i en què el fil conductor és l'amor. El component líric era molt més present que en les ocasions anteriors que Norman ha visitat terres gironines, perquè aleshores l'escenari era a l'aire lliure i, per tant, calia amplificació, amb la qual cosa no existia la intimitat ni la proximitat que s'aconsegueix a una sala amb unes condicions acústiques immillorables, que van permetre el públic gaudir plenament de la potència i la brillantor de la veu de Norman i del virtuosisme del seu pianista de capçalera, Mark Markham, sense necessitat d'intermediaris electrònics.

Peces de Brahms, Mahler, Berg, Legrand i Wolf van servir Norman per proclamar l'arribada sobtada, temporal i limitada a la sala simfònica de l'auditori de l'estiu, un estiu brillant en què la diva va començar a mostrar la vena dramàtica i la seva capacitat d'evocar en l'espectador –amb la veu–, la bellesa d'una natura exuberantment verda, la sorpresa d'una tempesta estival (Dies d'estiu, d'Alban Berg) o la delicadesa i subtilitat en el canvi d'estació –«una darrera carícia, és hora de vestir-se de tardor» (L'estiu ho sap, de Michel Legrand)–. Berg –un altre cop–, Strauss –commovedora Lloança del sofriment–, Brahms i Wolf (Tinc a Penna), també per segon cop, amb un divertimento que Norman va brodar mantenint una actitud entre coqueta i murri, van protagonitzar l'hivern, mentre que Berlioz, Messiaen, Vernon Duke –amb la fantàstica Abril a París– i Berg, una vegada més, van servir a la diva per evocar la primavera. Strauss, Schubert, Kurt Weill i Joseph Kosma, ja en la segona part del recital, van convocar les essències de la tardor i «aquells dies preuats» en companyia de l'amor de la September song, de Weill. Peces de Schönberg, Gershwin, Arlen, Danielpour i Wagner van cloure el programa, que va tenir un epíleg grandiós, una versió del Summertime de Gershwin en què es va fer més palesa que mai la complicitat i el virtuosisme dels dos intèrprets, i que serà un motiu per als espectadors per recordar per sempre més aquests moments preuats passats amb ella, amb Jessye Norman.

DANI CHICANO
El Punt