Cerca de crítiques

Enquesta

Dudamel i Khachatryan

2/11/2008 |

 

Programa: SIMFÒNICA GÖTEBORG. Obres de Hillborg, Sibelius i Nielsen per Serguei Khachatryan, violí, i l'Orquestra Simfònica de Göteborg, dirigides per Gustavo Dudamel. Palau 100.

Lloc i dia:Palau de la Música

 

 

Hi havia interès a sentir l'Orquestra Simfònica de Göteborg, que té també la condició d'Orquestra Nacional de Suècia, dirigida pel veneçolà Gustavo Dudamel, una de les perles que el sistema d'orquestres veneçolà, més de cent cinquanta per tot el país, pot exhibir fruit del sistema Abreu, organitzador de tota la pedagogia. De fa un any, i ara en té vint-i-set, és director titular d'aquesta orquestra i per a la temporada 2010/2011 ha acceptat ser-ho de la prestigiada Filharmònica de Los Angeles. Sembla que la mentalitat nòrdica i el temperament llatí no han de casar gaire bé, però cal reconèixer que el nivell tècnic i sonor assolits van ser notables. El concert va començar de manera estranya. Sense que constés en el programa, l'orquestra va tocar l'obra Exquisite Corpse d'Anders Hillborg, nascut a Estocolm l'any 1954 i present a la sala. Sembla que per la seva condició d'orquestra nacional estan obligats a fer una obra d'un compositor d'aquell país. Va ser una obra breu, compacta i atractiva. A continuació van tocar el Concert per a violí op. 47 de Jean Sibelius tocat fa pocs dies també per l'OBC i que va esdevenir l'èxit de la nit a causa de la fabulosa actuació del jove violinista armeni Serguei Khachatryan. Una lliçó de so del seu magnífic Stradivarius Huggins de 1708 i una exhibició de sensibilitat expressiva. Potser és el millor violinista que ha passat darrerament per les nostres sales. La bogeria emocional es va produir amb la propina que va donar, un dificilíssim fragment d'una de les sonates d'Eugène Ysaÿe. Sembla que els violinistes armenis, normalment molt virtuosos, tinguin preferència per aquest músic. És el cas del fa poc desaparegut Vartan Manooghian o el d'un clònic de Khachatryan, sentit aquest estiu a Montpeller, Hrachya Avanesyan. Ens va decebre una mica la Simfonia núm. 4, op. 29, la inextingible, de Carl Nielsen. No hi ha gaires oportunitats de sentir obres d'aquest gran compositor i Dudamel va optar pels decibels i els contrastos amb pianissimos exquisits. Nielsen és molt més que això i el seu entramat conté un gavadal d'inflexions, suggeriments i idees sonores que van ser arrossegades per l'ímpetu expressiu del director. Com a propina van donar una magnífica orquestració d'El Tico-tico, la cançó brasilera amb nom d'ocell que va popularitzar Carmen Miranda, tribut de l'orquestra a l'origen llatí del director. Malgrat la grolleria d'alguns instrumentistes de vent que van treure's el frac i van emular moviments mamberos, la van interpretar esplèndidament i el rugit entusiasta del públic en acabar feia pensar si valia la pena esforçar-se amb compositors difícils quan bona part d'aquest públic acull amb tant d'entusiasme músiques rítmiques i epidèrmiques.

JORDI MALUQUER
El Punt