Cerca de crítiques

Enquesta

Peter Grimes al Liceu

Grimes arriba a port

14/1/2004 |

 

'Peter Grimes', de Britten. Christopher Ventris, Gwynne Geyer, Robert Bork, Susan Gorton, Francisco Vas, Rebecca de Pont Davies, Markus Eiche, Mark S.Doss. Direcció d'escena: Lluís Pasqual. Escenografia: Ezio Frigerio. Vestuari: Franca Squarciapino. Il·luminació: Vinicio Cheli. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Josep Pons. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 12 de gener.

Ha costat massa anys, però per fi Peter Grimes, una de les òperes cabdals del segle XX (i de totes les èpoques) ha arribat al Liceu en un aplaudible esforç en què, aparcant l'opció fàcil de contractar una producció ja rodada o directors anglosaxons, s'ha apostat amb encert per valors consolidats del país i dos protagonistes que debutaven en aquesta obra de Britten. El muntatge -presentat en el programa general com a coproducció amb el Real de Madrid i el Colón de Buenos Aires, noms que han caigut sense explicació del cartell- ha tornat a fer bona la màxima que el teatre tensa al màxim la seva musculatura davant títols infreqüents o considerats difícils, amb la lamentable contrapartida de relaxar-la en excés en les obres de repertori.
Si haguéssim de destacar un nom en una de les vetllades més estimulants del que portem de temporada, aquest sens dubte és el de Josep Pons, en la millor prestació operística que li recordem. No debades el pes de l'obra requeia en bona part sobre les seves espatlles, ja que la partitura de Britten és un exemple immillorable de sàvia construcció dramàtico-musical: l'orquestra, a través del material temàtic generat en els portentosos interludis orquestrals que basteixen les diverses escenes, és motor i comentarista de la tragèdia, sense que el músic britànic descuidi gens ni mica la part vocal, ja sigui la d'uns cors impactants, uns secundaris delineats amb precisió, o uns protagonistes en què es donen la mà un cant dramàticament punyent amb parèntesis ensomiadors.
Pons va obtenir de l'orquestra liceista un rendiment superior al d'habitud. Deixant de banda un metall a voltes vulgar i brut, el so, ja que no seductor, va ser consistent i equilibrat, cosa que va permetre a la batuta mantenir la fluïdesa dialogant de l'obra, assolir un apreciable subtilesa en els passatges de més recolliment (el quartet de les dones, el fantasmagòric final del segon acte) i, alhora, descarregar la màxima potència en una furiosa tempesta o en una ominosa passacaglia (excel·lent el solo de viola). Quan a la darrera escena retorna el tema inicial del primer acte, Pons, jugant sempre amb encert amb les tensions i distensions de la música, el va saber traduir amb tota la inaprensible desolació conseqüència de tot el que ha esdevingut. En una part de gran compromís, el cor del Liceu, reforçat pel Cor de Cambra del Palau, va tenir una actuació feliç, exhibint tant la potència anorreadora de la persecució de Grimes com la desimboltura d'una comunitat passant-s'ho d'allò més bé a la taverna.
Amb el temps, sens dubte, el Grimes de Christopher Ventris anirà guanyant en densitat i profunditat -un Now the Great Bear and Pleiades més visionari, una desintegració final més colpidora-, però la seva encarnació és ja més que notable. La veu, fresca i atractiva, de líric ple, és capaç de capejar els grans clímaxs orquestrals i de plegar-se amb flexibilitat als melismes habituals en les parts escrites per Britten per a Peter Pears, i l'intèrpret va posar tota la carn a la graella en una visió que no defugia la brutalitat i obsessivitat malaltissa del que va tenir en el monòleg del segon acte el seu epicentre emocional.
També Gwynne Geyer trobarà segur la lluminositat vocal absent en la intervenció que obre el segon acte, i més inflexions en l'enunciació del text, petits blasmes a la seva commovedora i comprensiva Ellen Orford, servida amb un instrument que s'expandia sense problemes en l'agut. La remarcable tripleta protagonista estava arrodonida pel vibrant Balstrode de Robert Bork, en perfecta sintonia amb Geyer en el seu diàleg al tercer acte sobre el destí de Grimes.
L'extensa nòmina hispano-germano-anglosaxona de secundaris va funcionar ben greixada, sense febleses, començant per la verinosa Mrs. Sedley de Rebecca de Pont Davies, la sucosa Auntie d'una Susan Gorton de centre gastat, però agut i greu encara consistents, els eficaços Ned Keene de Markus Eiche, Swallow de Mark S.Doss, Reverend Adams de Jürgen Sacher i Hobson de Tobias Schnabel, si bé les dues nebodes, Heather Buck i Begoña Alberdi, podien haver tingut més presència. Per la seva banda, Francisco Vas va fer tota una creació del fanàtic i intolerant Bob Boles.
La síntesi d'espai simbòlic i acció de caràcter més naturalista (amb un vestuari més propi de l'època d'estrena de l'òpera) proposada per Lluís Pasqual no va acabar de funcionar del tot. Les grans línies del drama van estar ben caracteritzades, sobretot pel que fa a la conflictiva personalitat de Grimes i la seva contraposició a una societat intolerant. Però Pasqual va cometre massa errors de càlcul que van afeblir el resultat.
Mostrar el Liceu cremat a escena i obrir els llums de sala de tant en tant per fer encara més partícip el públic en el joc de miralls que proposa Pasqual perd tota efectivitat quan el recurs es repeteix massa vegades o cau en obvietats massa fàcils (Ellen abocant al públic el seu "Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra"). Hi ha també detalls discutibles -la jove caracterització de Balstrode, o que l'aprenent rellisqui mentre Grimes l'aguanta, quan el llibret deixa clar que el pescador no està amb el noi quan aquest cau en la seva mort-, però l'aspecte més frustrant és el tractament del cor. Pasqual té raó de tractar-lo com una massa manipulable i cega, però l'escàs suc que en treu (bona part del moviment va a càrrec d'extres) i la seva disposició a l'escenari li resta eficàcia dramàtica. Ara bé, també és cert que el respecte mostrat per Lluís Pasqual a les necessitats dels cantants no deu ser pas aliè a l'èxit musical d'aquest esperadíssim Peter Grimes.
Xavier Cester
Avui