Cerca de crítiques

Enquesta

'Carmina Burana': O Fortuna, velut Luna...: cinc sortides i repicó

13/10/2008 |

 

Programa: COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA, ORFEÓ CATALÀ

Lloc i dia:Auditori Nacional d'Andorra

INTÈPRETS (ONCA), COR DE CAMBRA DEL PALAU DE LA MÚSICA, ORFEÓ CATALÀ, COR INFANTIL DE L'ORFEÓ CATALÀ, MARTA CASAS (SOPRANO), TONI MARSOL (BARÍTON), TONI GUMBAU (CONTRATENOR)
DIRECTOR MARZIO CONTI

Pocs cops, per no dir mai, s'havia vist a l'escenari de l'Auditori la gentada que s'hi va congregar dissabte per interpretar la versió íntegra, canònica, de Carmina Burana. Gerard Claret deia la vigília que en total hi podrien haver en escena cap a dos-cents intèrprets. No els vam comptar, però potser sí, potser sí. Un desplegament sense precedents. Un espectacle visual per la parada de raríssims instruments que es van entaforar al minúscul escenari, i per les filigranes logístiques que es devien empescar els regidors per ubicar la massa de gent. Un luxe que costarà de superar i que deixa el llistó del Yepes alt. Potser massa per a una edició de circumstàncies com la que es presenta aquest any. Que hi havia l'expectació de les grans ocasions va quedar clar ja des del petit col.lapse que es va formar a la taquilla: si l'Auditori tingués l'aforament del Camp Nou, n'hi hauria que encara avui estarien fent cua. Tanta era la desencoratjadora, surrealista lentitud amb què es dispensaven les entrades: no es pot tractar els espectadors com xais, ni com nens petits. A veure si ho entenem.

El ple va ser històric. I la resposta dels intèrprets, apoteòsica. Si més no, així jo va entendre el públic: fins a cinc vegades (més una de propina) van haver de sortir Conti, els tres solistes i els directors dels cors a saludar el respectable. I encara hi seríem si l'italià --pura elegància-- no arriba a posar seny. ¿N'hi va haver per tant? Per als que assistíem al nostre primer Carmina, sí. Sens dubte. Potser n'hi haurà de més virtuosos, de més rebuscats, de més multitudinaris (el mateix Claret admetia que, si l'escenari ho hagués permès, hauria portat una orquestra de vuitanta músics). Els que hi eren van complir amb el paper de comparsa que s'espera de la formació orquestral en una peça en què els autèntics protagonistes són els solistes i, sobretot, la massa coral. Si ells rutllen, la cosa està feta. I no vindrem ara (ni aquí) a descobrir la solvència de l'Orfeó ni del Cor de cambra del Palau. Marsol es va exhibir --potser un pèl massa al segon acte, In taberna--, mentre que Casas va passar desapercebuda. Però qui es va posar el personal a la la butxaca va ser Gumbau. El contratenor es va desplaçar fins al lateral del segon pis per a la seva breu intervenció. Com els secundaris de luxe, en va tenir prou per robar-los el plànol a tots els seus col.legues. I quan comparteixes pista amb altres 200 paios, això és molt dir.

A. L.
El Periòdic d'Andorra