Cerca de crítiques

Enquesta

2n Cicle d'Orgue de Tardor: Notes d'una experiència paranormal a Sant Iscle

11/10/2008 |

 

Programa: JEAN PIERRE LEGUAY

Lloc i dia:ESGLÉSIA DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA

Un xoc sensorial, una experiència marciana, un fenomen absolutament paranormal, extraordinària en el sentit literal de la paraula. Raríssim privilegi el que van viure dijous a la nit la setantena d'espectadors que van assistir al concert inaugural del cicle de tardor, amb Jean Pierre Leguay com a mestre de cerimònies. El tripi sonor va arribar amb l'estrena d'Et puis, et puis encore?, la peça escrita per Leguay per encàrrec dels Amics dels Orgues. Una obra radicalment contemporània, sense concessions melòdiques, aspre, rotunda, estrident, violenta, torturada, existencial: la transcripció musical de l'estupefacció humana davant d'aquest altre gran tripi que és l'existència. Una raresa marciana, sideral, que contrastava absolutament amb la resta del programa --Cabezón, Frescobaldi, Haydn i Arauxo-- i també amb l'escenari, la recollida església parroquial de la Massana i la seva esplèndida col.lecció de retaules barrocs. La peça de Leguay és com el meteorit de Tunguska: un impacte que ho arrasa tot i que exigeix tancar els ulls i suspendre el judici davant d'una experiència inèdita que, per entendre'ns, va deixar l'Imperium de la Fura dels Baus en un joc de nens, de pur convencional. Leguay en estat pur, en la faceta de compositor, és una altra cosa, un altre món. Possiblement un concert sencer amb peces com és Et puis, et puis encore? seria insuportable. Una sessió de tortura psicològica digna de la Lubianka. Però en la dosi justa ens deixa tot sols i durant uns minuts al peu del precipici, del vertigen còsmic. No té preu... sempre que després hi hagi bitllet de tornada a la rutina quotidiana, a l'escalfor domèstica, conjugal.

Tant l'orgue com el temple van resistir l'impacte del meteorit Leguay. Hi va ajudar la resta del repertori, des de la introspecció renaixentista de Cabezón --invident com el mateix Leguay-- fins al divertiment de Haydn. Tot plegat confirma una veritat que no ens cansarem de repetir: els cicles d'orgue constitueixen dues de les propostes més trencadores del panorama artístic. No mereixen passar desapercebuts. Ni que el mateix comú que l'organitza el boicotegi amb una funció de teatre a la mateixa hora. És el que ens faltava per veure en matèria de contraprogramació cultural.

A. L.
El Periòdic d'Andorra