Cerca de crítiques

Enquesta

Per a domingueros

9/10/2008 |

 

Programa: Sibelius: Concert per a violí i orquestra op. 47

Lloc i dia:L’Auditori de Barcelona. Sala simfònica. 5 d’octubre de 2008.

Sibelius: Concert per a violí i orquestra op. 47
Mahler: Simfonia núm.1 “Tità”

Leticia Moreno, violí. OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Eiji Oue, director. 
 

Les sessions matinals dels diumenges acostumen a ser les més adequades per a escoltar l’ OBC, tot i que no garanteixen l’encert conceptual de la proposta. Oue ho va demostrar en l’enfocament superficial i les seves inoportunes ballarugues del Concert per a violí i orquestra de Sibelius i la Tità de Mahler. No va optar per la vessant més dramàtica i reflexiva si no per una falsa serenitat i un desplegament d’afectacions que mal acostuma al públic.
En Sibelius, el debut de Letícia Moreno amb l’orquestra va evidenciar que l’ obra li va gran: no va aconseguir convertir la càrrega de virtuosisme en un discurs essencial, li va faltar precisió en les agilitats i, malgrat passatges emotius (Adagi), va ser irrellevant. En part, per l’abús del vibrat com a sinònim d’ intensitat expressiva. Les seves qualitats requereixen un repertori més proper a la propina bachiana que va brindar amb puresa de so.
En Mahler no es va caure en el tremendisme. Al contrari: la lectura va ser insubstancial, homogènia en un bucolisme innecessari, quasi de cambra, sense emoció i amb una lentitud barata. El primer moviment va prescindir de la repetició i li va mancar la vitalitat juvenil i expansiva inherents en la reexposició i la coda. El tercer va fregar l’escàndol: molt ben frasejat però convertit en un idil•li d’ ultrasensualitat el segon tema del qual, el de la trompeta, poques vegades ha estat un tango de tan sobirana nimietat. Kubelik només el va insinuar, heus ací el seu valor. D’aquesta manera, amb el sarcasme anul•lat, la correlació amb el quart moviment es va reduir a ficció. Moderat aquest, no va gaudir de tensió dialèctica i els temes lírics es van banyar de sentimentalisme. Després de tan equivocada lectura, tot i coherent en sí mateixa, va venir el gloriós final al que Oue va donar caràcter de maestoso per a poder trencar-lo amb un accelerando en el tutti final i aixecar la massiva ovació a cop d’efecte. És el preu de la cultura dominical.
 

Albert Ferrer i Flamarich