Cerca de crítiques

Enquesta

Esbroncada sense defensor a les terres del Liceu

4/10/2008 |

 

Programa: «TIEFLAND»

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu de Barcelona

 

 

Obra: Tiefland, d'Eugen d'Albert, basada en Terra baixa, d'Àngel Guimerà.Direcció musical: Michael Boder.Direcció escènica: Matthias Hartmann.Intèrprets: Alan Titus, Petra Maria Schnitzer, Peter Seiffert, Eva Liebau, entre d'altres. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu.

Tiefland, òpera que a Catalunya adquireix singularitat pel fet que el llibret adapta Terra baixa (1897), d'Àngel Guimerà, ha tornat al Liceu trenta-sis anys més tard que hi fos representada per segon cop després que, essent l'obra del 1903, hi fos estrenada l'any 1910 amb Àngel Guimerà entre el públic. No pot dir-se, doncs, que s'hi hagi fet gaire present.

I tampoc pot dir-se que, amb una producció de l'Òpera de Zuric, hi hagi tornat per la porta gran, perquè, tot i que els cantants (i de manera especial el quartet protagonista, del qual pot destacar-se l'impecable Alain Titus com el malvat Sebastiano) van ser molt aplaudits i no va discutir-se la direcció musical, la posada en escena de Matthias Hartmann va ser rebuda amb una esbroncada considerable en la inauguració de la nova temporada del Liceu. El problema és que, a més de rebuig, hi va haver indiferència: ningú no es va mostrar disposat a defensar la proposta escènica, a diferència, posem per cas, dels polèmics muntatges de Calixto Bieito i de Peter Konchanowski.

Per què Hartmann no va trobar defensors ni a la terra baixa ni a l'alta del Liceu? Potser perquè no s'acaba de saber què proposa, sense menystenir el fet que, sobretot en el pròleg i en la primera part, abans que esclati la tensió dramàtica de la segona, presenta un estatisme escènic poc estimulant. El cas és que, si es contextualitza Terra baixa (i amb ella Tiefland), és possible fer l'esforç d'entendre-la, malgrat que l'obra va inspirar, i pot continuar-ho fent, les interpretacions més diverses que van de l'afirmació de la revolta individualista davant del poder tirànic, sense oblidar que s'hi exposa l'explotació sexual de la dona, fins a reconèixer-hi l'expressió d'un nacionalisme essencialista que proclama una puresa original simbolitzada amb la muntanya.

En tot cas, si es descontextualitza l'obra, amb quin sentit es fa? Se suposa que, com en qualsevol altre cas relatiu a una obra del passat, és per preguntar-li què ens pot dir en el present i del present. Ho aconsegueix pel fet que, en el pròleg, es presenti Pedro (tal com, a la castellana, és rebatejat Manelic en l'òpera) dins d'una vitrina, junt amb altres exemples del «bon salvatge» que són observats per una mena de científics que corresponen a una estranya reconversió dels pastors Nando i Tomasso? De fet, un cop mostrada la idea, no es treballa. O s'aconsegueix pel fet que la terra alta es faci present a través d'unes imatges bucòliques projectades en vídeo?

Si amb les imatges es vol suggerir que és un món només imaginari, representa que només existeix realment la «terra baixa»? Una terra baixa industrial? Ho apunto perquè el molí que, per viure-hi amb la «desgraciada» Marta, ocupa Pedro/Manelic es converteix en l'oficina d'una fàbrica (tèxtil?) amb una decoració de fusta que deu ser una de les imitacions més lletges de l'estil déco. Se'ns remet, doncs, als anys vint? És així com l'hipotètic costumisme ruralista de l'obra s'universalitza?

Finalment, hi ha una cosa que fa pensar: s'emfatitza la comicitat cruel de les xafarderes, però el registre és seriós fins que Pedro i Marta es declaren el seu amor. Aleshores apareix una coreografia d'anunci publicitari i cauen uns pètals vermells sobre els amants. No podem creure que l'amor salva, cosa que afirma l'obra de Guimerà? O és que, com que no s'arriba al sublim, es ridiculitza?

IMMA MERINO
El Punt