Cerca de crítiques

Enquesta

El so d'un clarinet

XVI Schubertíada a Vilabertran

26/8/2008 |

 

Programa: J. Banse. i H. Deutsch

 

Untuosa i estructurada com la d'un clarinet, va sonar la veu de Juliane Banse a Vilabertran, on acudeix en penyora de fidelitat a qui la va ajudar a encimbellar-se l'any 1993, quan només era una promesa. Segueix preferint el recital i el concert a l'òpèra. La veu s'ha enfosquit i s'ha fet del tot homogènia i ha augmentat el volum -va cantar a tapa descoberta allà on Goerne l'abaixava quasi del tot-. L'expressivitat s'ha desfermat en benefici de l'amenitat en les tongades més denses i resulta ideal per al cant elegíac, però arriba a ser un xic altiva en sectors més dramàtics.

Li feia costat Helmut Deutsch, pianista seu habitual que cal considerar acompanyant resident de la Schubertíada, on també ha tocat per a Goerne i Kirchschlager. En comparació amb l'altíssim nivell evidenciat amb el baríton, es va mostrar una mica cansat. Però és que el piano sumptuós de les quatre cançons de Carl Loewe, les quatre de Clara Wieck, tan impetuoses i de teclat tan autònom, les onze de Brahms en un trànsit per la seva producció i el schumannià Liederkeis op. 39 obliguen el pianista a un autèntic tour de force. Observar Deutsch és com deixar-se arrossegar cap a regions que indiquen els seus ulls, panteixos, i gests de delectació o meravellada sorpresa. És un gran motivador amb un do pels arrodoniments finals.

Tant de bo la imatge citada al títol fos meva ("com en el capaltard el so d'un clarinet"), però no: així acaba el poema Hi ha matins de Carner, que acompanya la seva fotografia a l'exposició sobre l'exili Resistents: la cultura com a defensa de Pilar Aymerich, que justifica per ella mateixa el viatge a Vilabertran.

X.C.D.
Avui