Cerca de crítiques

Enquesta

Lorin Maazel, la Toscanini i l'Orfeón Donostiarra tanquen la cita amb Beethoven

Cap Roig

26/8/2008 |

 

Programa: 9 Simfonia de Beethoven

Ha complert 78 anys però viu una segona joventut artística. Lorin Maazel manté la seva elegant estampa sobre el podi, però sobretot projecta una poderosa influència sobre les orquestres que dirigeix. Ho va tornar a demostrar a Cap Roig, on va superar les dificultats que li va plantejar un concert que havia nascut torçat pel retard del vol xàrter procedent de Sicília, casualment de Spanair, que va fer arribar amb retard els músics de la Simfònica Toscanini i que va obligar a un assaig d'última hora amb l'Orfeón Donostiarra per encaixar peces i evitar que la Novena de Beethoven morís víctima de la improvisació.
Res va poder amb el mestre ni amb aquesta còmplice orquestra que creix dia a dia sota la seva batuta. Ni tan sols les condicions acústiques d'un auditori a l'aire lliure que no són les millors per oferir propostes de música clàssica. Al contrari, després d'un començament vacil.lant que accentuava per problemes d'emissió del so alguns desajustos entre les seccions de la formació, la Toscanini li va anar agafant el pols a l'espai.

El públic, que va esgotar les entrades tot i ser la segona proposta més cara del festival, va acceptar els 35 minuts de demora de l'inici del concert. I quan Maazel va posar en marxa la popular simfonia, un expectant silenci, només trencat pel llunyà soroll del vol dels avions, va deixar tot el protagonisme a aquesta majestuosa obra de textura molt diversa. El primer moviment, de poderós inici però que transcorre entre constants canvis, moments molt lírics i altres de més intensos, va ser abordat amb suavitat pel mestre. El pes de la corda es va fer patent encara que va acabar equilibrant-se a poc a poc amb el del metall.

La contundència orquestral va aparèixer en el segon moviment, molt més ben resolt que l'anterior, i el tercer, més assossegat, va complir amb el paper d'estació d'enllaç cap al quart, amb la cèlebre Oda a l'alegria interpretada amb l'ajuda de quatre solistes i el magnífic Orfeón Donostiarra. Va ser el moment culminant de la nit i Lorin va demostrar la seva reconeguda capacitat de coordinar a la perfecció amb una sola mirada tots els elements en joc. Magistrals els violoncels i els violins, sobreesforçats els membres del quartet de solistes intentant fer arribar la veu a tots els racons de l'auditori, i realment espectacular l'Orfeó, al qual Maazel va llançar petons des de la seva posició a l'acabar el concert. Aclamacions amb el públic de peu dret. Impossible trobar tan bon final per a una mostra d'èxit com aquest cant a l'alegria de la simfonia i de Maazel en temps de crisi.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico de Catalunya