Cerca de crítiques

Enquesta

Festival Internacional de Música Pau Casals de El Vendrell

24/8/2008 |

 

Lloc i dia:Auditori Pau Casals de El Vendrell.

28è. Festival Internacional de Música Pau Casals de El Vendrell.

Del 12 de juliol de 2008 al 23 de agosto de 2008.

En la seva vint-i-vuitena edició aquest festival de la Costa Daurada, el de major trajectòria i prestigi de la zona, va oferir una programació dins la seva tendència habitual a l’estiu: propostes simfòniques i algunes de cambra combinant intèrprets i formacions d’àmbit local i internacional, sempre amb un repertori atractiu per a un públic fidel. Així la sala va acollir èxits previsibles com el d’ Ainoha Arteta (11 d’ agost) amb un programa centrat en cançons; sessions barroques per a trompeta amb obres de Telemann i Händel com la de l’ Orquestra de Cambra de Berlín i el solista Lars Ranch (15 d’ agost); i els 24 capriccis per a violí sol op.1 de Paganini amb Ala Voronkova (2 d’ agost). A banda, en l’ estrictament simfònic les vetllades de la The City Sheffield Youth Orchestra amb el director Christopher Gayford amb la Simfonia Fantàstica de Berlioz i el programa dels Salzburg Chamber Soloists (23 d’ agost) van ser altres atractius a esmentar.

Va haver-hi també ocasió per a escoltar formacions com la Cobla Sant Jordi, dirigida per Xavier Pagès, (30 de juliol) que enguany celebra els seus 25 anys d’ activitat. La del Pau Casals no és, potser, una sala totalment òptima per a un concert semblant. La bona acústica –un xic seca amb l’aforament ple- i el seu reduït espai emfasitzen la inherent potència i els timbres incisius de la cobla fins a fer-la lleument molesta, en concret, en els tutti i dinàmiques fortes. No obstant, la sessió mereix elogi pel gest de normalitzar aquest repertori a les sales de concert i difondre el llegat de carismàtics representants com Josep Serra, Juli Garreta i Manuel Oltra. D’ells es va interpretar tres sardanes que precediren les Variacions per a piano i cobla del jove Gerard Pastor, una partitura seriosa i no programàtica que sap buscar la tensió en un llenguatge que profunditza en cert virtuosisme. Amb l’ excel•lent prestació de Jordi Camell al piano, va seguir la Rapsòdia per a piano i cobla de Joan Lluís Moraleda, de considerable escissió entre el protagonisme del teclat i la cobla, la matriu musical de la qual parteix d’algunes cançons populars catalanes –Cargol treu banya o 7 pometes té el pomer- i de l’ escola nacional del segle XX en els jocs tímbrics i les politonalitats.

Per la seva banda, el programa centrat en Mozart i Beethoven de l’ Orquestra Camerata XXI (7 d’ agost) va ser dels concerts més agraïts al marc per la proporció i popularitat de les obres i per la correcció de l’execució. Cert és que a la Simfonia núm. 1 de Beethoven li va mancar motricitat i el caràcter Sturm und Drang en una lectura sedentària. Tobias Gossman va aconseguir un encertat esperit haydnià en el segon moviment malgrat no convèncer en el tercer per la poca força dels sforzandi i el esllanguit ímpetu scherzant. Tot i això, va ser decisiu en el darrer moviment del Concert per a piano i orquestra núm. 21 de Mozart quan la pianista Ingrid Fujiko Hemming es va perdre. La pianista va oferir una lectura molt personal des del principio de l’ obra. Va dotar d’un particular sentit algunes frases en una interessant introspecció del discurs, canviant i giocoso, amb una digitació lleugera si bé amb la mà esquerra menys present i, en general, a remolc de la memòria. Dos dies abans, la pianista havia ofert un recital amb obres de Chopin, Albéniz i Liszt.

Un altre dels grans reclams d’aquesta temporada va ser la meritòria, i no tan estranya com pot sembla en primera instància, coproducció entre el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí i el Festival Internacional de Música Pau Casals de El Vendrell. En la majoria dels cicles estiuencs és fàcil repetir una cita sense que uns i altres explicitin que la compra del bolo rebaixa els costos de producció. Una relació de mutualisme que sovint passa inadvertida al públic. Cal felicitar, doncs, l’esforç dels promotors del concert on el Cor Filharmònic de Praga i l’ Orquestra de Cambra de la mateixa ciutat van interpretar la tan complexa com infreqüent en cartell Missa Solemnis op. 123 de Beethoven (9 d’agost). Ambdues formacions van assolir els mínims en correcció i professionalitat amb una poc nodrida secció de cordes greus i un petit orgue. La funcional lectura de Ondrej Kukal va evidenciar que no és un mal director tot i no demostrar gaire idees i estar més pendent de dur el conjunt sense desestabilitzar-lo que de qualsevol pretensió de profunditat expressiva o desplegament constructiu. Ho corroborar la fuga del “Quoniam”, la doble fuga del Credo, la secció de l’ “Et vitam venturi” o l’ “Hosanna”. Els solistes, en la difícil línia melismàtica, tampoc van dissimular les mancances sense rebaixar la seva presència. El més destacat va ser el tenor Jaroslav Brezina. Afortunadament, la sessió no va ser a l’aire lliure i lluitant contra el vent com la nit anterior a Torroella i això va beneficiar la cohesió i la concentració dels intèrprets.

Menys satisfactòria va ser la substitució d’ urgència de l’ Orquestra Simfònica de Novosibirisk dirigida per Arnold Kats. En el seu lloc la Simfònica Nacional d’ Ucraïna comanada per Thomas Sanderling (13 d’ agost) va cobrir l’expedient amb el programa anunciat, massa dens i seriós, que només va variar en la Novena simfonia de Dvorak que va anar de menys a més. El regust a bolo no va desaparèixer en tota la sessió: des de l’ obertura de La bella dorment fins a l’ avorridíssima lectura de la Quarta simfonia de Brahms grinyolaven per la manca d’assajos degudes a les condicions d’ assistència.

Albert Ferrer i Flamarich