Cerca de crítiques

Enquesta

Sense lideratge

22/8/2008 |

 

Lloc i dia:Auditori dels jardins del Castell de Peralada.

XXII FESTIVAL CASTELL DE PERALADA.

Del 18 de juliol al 9 d’agost de 2008.

Peralada perd lideratge entre els festivals d’estiu any rere any: aposta menys per la clàssica i compta amb menys Star System del sector. Això explica el buit de públic en el concert de Frühbeck de Burgos i l’Staatskapelle de Dresde (9 d’agost) en un programa seriós però sense un ham potent. Als seus 75 anys, el director espanyol va dirigir de memòria i va demostrar ser l’ enèrgica batuta de la vella escola -més atenta al conjunt que al detall,- que l’ha caracteritzat. Va convertir l’obertura d’ Oberon en una peça massa romàntica i la suite d’ El cavaller de la rosa en un passeig més proper a Johann Strauss que a la sensualitat i l’ ebrietat decadent de Richard. A la Primera simfonia de Brahms van dominar el rigor i l’ arquitectura de l’ obra sense abús del lirisme ni del caràcter èpic en una lectura correcta que va merèixer majors aplaudiments. Per això Frühbeck els va buscar amb dos intermedis de bis: el de Goyescas amb elegància i cert tremendisme i el de Las bodas de Luís Alonso tocat amb groller efectisme.

La resta de programes simfònics van obviar el centenari de Rimsky-Korsakov tot i que sí van poder celebrar els 81 anys de Kurt Masur. El director alemany va dirigir a l’ Orquestra de la Ràdio de França (18 de juliol) en un monogràfic Beethoven que va seguir els preceptes ja coneguts d’aquest binomi artístic: claredat i equilibri sonor, vigor distant de qualsevol efectisme i un contrast en la natura d’allò plàcid de la Pastoral i allò subjectiu de la Cinquena simfonia. Per la seva part, el concert d’ Ivo Pogorelich (5 d’agost) va acusar una lectura molt sui generis del Concert núm.2 per a piano i orquestra de Rachmaninov. Molt concentrada en un missatge que va passar d’un opressiu clima (Moderato inicial) a la brillantor (Allegro scherzando), el pianista es va prendre nombroses llicències en tempi i articulació. Va ser una lectura hermètica, sense l’ample voltatge romàntic, on l’ orquestra va estar a remolc del teclat que no sempre va lluir una digitació pulcra, a vegades martellejant. En la represa Marriner va conduir a l’ Orquestra de Cadaqués en una Novena simfonia de Dvorak vital i fresca, de les que eviten qualsevol indici de síndrome de Stendhal. Amb intensos clímax com en les recapitulacions del primer i darrer moviments, claredat de plans sonors i un scherzo cantable i molt arrelat a les fonts populars d’inspiració, va ser una lectura dominada per un fort caràcter eslau, menys cosmopolita.

Ple absolut sí van tenir el recital de Juan Diego Flórez i la producció de La bohème comandada escènicament per Emilio Sagi. Un per ser el tenor de moda; altre per ser el centenari Puccini i un dels títols més representats. El de Flórez fou un altre recital memorable on el tenor va brillar per les excel•lències del seu cant en un repertori –Rossini, Bellini, Donizetti- on molt pocs el superen. Llàstima que l’ OBC dirigida pel jove Michelle Mariotti va estar més irregular de l’ estimable.

Albert Ferrer i Flamarich