Cerca de crítiques

Enquesta

Inquietant Pogorelich

7/8/2008 |

 

Programa: Ivo Pogorelich amb l'Orquestra de Cadaqués dirigida per Neville Marriner

Lloc i dia:Castell de Peralada

El pianista croat va oferir a Peralada una personalíssima lectura del 'Segon' de Rakhmàninov amb l'Orquestra de Cadaqués dirigida per Neville Marriner.
Amb una mica més de mitja entrada venuda, l'Orquestra de Cadaqués, dirigida per Sir Neville Marriner, oferia dimarts un concert al Festival de Peralada la cirereta del qual era el pianista Ivo Pogorelich interpretant el Concert número 2 de Rakhmàninov, un dels concerts que sovint es converteixen en l'escull on s'enfonsa més d'un expert capità. Pogorelich, però, no és dels que s'estavellen contra les roques. Des del primer dia que va trepitjar un escenari, ja fa més de 30 anys, va deixar clar que les seves interpretacions són personals i intransferibles i que qualsevol similitud amb tot el que haguem sentit fins aleshores no té res a veure amb ell.

Amb la idea que sentiríem un Rakh 2 ben diferent i amb l'amenaça pels altaveus que qualsevol foto o enregistrament "per part del públic podria suposar la parada del concert", la cinquantena de músics que conformen l'Orquestra de Cadaqués va aparèixer en mànigues de camisa per interpretar dos moviments de la Suite Ibèria d'Albéniz -Evocación i El puerto, amb arranjaments de Jesús Rueda-, per anar escalfant motors. Acte seguit va sortir Pogorelich, també en mànigues de camisa i corbatí negre i, oh sorpresa!, amb la partitura a la mà, un fet ben poc freqüent en pianistes del seu nivell.

Ball de 'tempi'

Des del primer acord, el croat va deixar clar que a ell el sentimentalisme de Rakhmàninov no l'afecta. Va modificar els tempi, allargant notes amb el pedal fins a l'impossible, va tocar un segon moviment de discurs molt dur que ens va portar per carrerons foscos i inquietants, no va tenir cap concessió amb l'orquestra i amb cops de cap anava donant les entrades a Marriner en un concert en què l'orquestra anava per un camí i el pianista s'endinsava per boscos tenebrosos, fins a tal punt de distorsió sonora que el públic havia de buscar en la pròpia memòria auditiva per identificar el passatge concret. Tot i la presència de la partitura, la seguretat de Pogorelich era evident. Però en acabar, més d'una persona del públic es preguntava el perquè d'aquella interpretació, més propera a l'estètica gòtica que al postromanticisme rakhmaninià.

Els comentaris a la mitja part van ser de tot tipus. Tothom parlava d'"inquietud", de "com de malament et quedes després d'escoltar-lo"; altres el comparaven amb "Calixto Bieito, per com aprofundeix en els abismes psicològics", i els més radicals pensaven en Hannibal Lecter. Tot un ventall d'opinions per a una interpretació interessantíssima que no va deixar ningú indiferent.

Les quatre gotes

La segona part es va iniciar amb un divertit moment de caos, quan els músics van sortir a l'escenari alhora que el públic abandonava el pati de butaques davant la mirada incrèdula de l'orquestra. Queien quatre gotes. Superat l'ensurt, Marriner va aconseguir extreure el millor so d'una formació neta i precisa, i oferir una Simfonia del Nou Món, de Dvorák, contundent i delicada segons convenia a cada moviment. Malgrat que la de Cadaqués no sigui una orquestra estable, cal reconèixer-li una precisió en l'execució i un so net molt d'agrair.

En definitiva, potser no va ser un dels concerts estrella del Festival de Peralada, però de segur que els que vam ser-hi no podrem oblidar fàcilment aquest Segon de Rakhmàninov.

Marta Porter
Avui