Cerca de crítiques

Enquesta

El ressorgiment de la sarsuela

5/8/2008 |

 

Programa: SARSUELA EN CONCERT

Lloc i dia:Auditori dels Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell

 

 

Intèrprets: Nancy Fabiola Herrera, Isabel Rey, Ismael Jordi i Joan Pons, amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. Direcció: David Giménez Carreras

Que una vetllada musical sigui especial o no ho sigui depèn de factors imprevisibles. Un concert especial n'és una altra de molt diferent. Un concert pot ser bo i especial alhora. Però també pot ser bo, simplement. I diem simplement perquè, quan acabem d'assistir a un concert especial, la resta ens sembla poca cosa. El concert d'aquest diumenge a Cap Roig va ser una d'aquestes vetllades que ens van acabar sorprenent, sense esperar-ho, siguem sincers. Va ser alguna cosa més que un bon concert. El públic, nombrós i de totes les edats (trencant els tòpics), sabia què escoltaria: fragments d'algunes de les obres més conegudes de la història de la sarsuela. Però allò que podria semblar la sarsuela «de tota la vida», es va quedar curt.

La sarsuela necessita un ressorgiment, que ja s'està produint, i qui sap si aquest diumenge va rebre una empenta definitiva. Hi cal una nova mirada, i la de diumenge és del tot vàlida i reconfortant. Sota la direcció, brillant, de David Giménez Carreras, l'Orquestra Simfònica del Vallès va canalitzar les quatre veus, amb les seves particularitats i peculiaritats, de Nancy Fabiola Herrera, Isabel Rey, Ismael Jordi i Joan Pons. La primera peça que, per si mateixa, va encaixar amb l'enigma de la nit mediterrània va ser La neu de les muntanyes (Cançó d'amor i de guerra), amb una interpretació gegantina del baríton menorquí Joan Pons. Ara bé, els aplaudiments més forts que Pons va arrencar del públic van ser quan la seva veu va entrar en comunió amb la del tenor Ismael Jordi. Junts van desgranar el Brindis de la sarsuela Marina amb una contundència que, com dèiem en començar aquest text, va agafar de sorpresa el públic. En la secció femenina, la mateixa tònica. La mezzosoprano Nancy Fabiola Herrera té prou capacitat per menjar-se sola l'escenari. A més, de tots, va ser qui millor va saber casar el registre cantat i el recitat a què obliga la sarsuela. Però quan l'exuberància de Nancy Fabiola Herrera es va juxtaposar amb l'elegància de la soprano Isabel Rey, l'encanteri musical va créixer exponencialment. Ara bé, si haguéssim d'escollir la combinació perfecta de veus, ens quedaríem amb la de Pons i Herrera a En mi tierra extremeña (Luisa Fernanda), una interpretació de dos monstres dels escenaris que va assolir el clímax en la càlida nit d'estiu de Cap Roig, nit encisadora que es va acomiadar amb una bona colla de bisos molt agraïts per un públic que, ja d'entrada, estava agraït.

El Punt
MARIA PALAU