Cerca de crítiques

Enquesta

Rodolfo i Mimí sense la revolució anunciada

27/7/2008 |

 

Programa: «LA BOHÈME»

Lloc i dia:Auditori dels Jardins del Castell de Peralada

Direcció: Emilio Sagi

Intèrprets: Olga Mykytenko, María José Moreno, Aquiles Machado, Javier Franco, Cor de Cambra Palau de la Música Catalana i Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

No és el meu propòsit substituir la crònica operística per un informe meteorològic, però resulta ineludible explicar que, pocs minuts abans de les deu del vespre del divendres passat, va començar a ploure a Peralada. No es tractava de cap tempesta intensa i fugaç. La pluja era fina, però, si persistia, suficient per suspendre la representació prevista de La Bohème. El cas és que la pluja va augmentar i perseverar prou per fer que els espectadors, coberts amb aquells impermeables de plàstic que homogeneïtzen superficialment el vestuari del públic de Peralada creant una aparença de democratització, abandonessin els seients buscant aixopluc a l'espera que el temps canviés de manera favorable o de tenir notícies de l'organització respecte al futur de la funció. Entre els assistents hi havia Tomàs Molina, simpàtic meteoròleg que semblava encaixar amb bon humor que alguns espectadors se li acostessin com si fos l'oracle. Com la resta, l'home del temps no ho tenia clar. Tampoc l'organització, que sempre tendeix a propagar l'optimisme. Cap a tres quarts d'onze, però, el cel es va aclarir i va permetre que, novament, el poeta Rodolfo i la dissortada Mimí visquessin la seva passió i la seva felicitat efímera. A les onze, els bohemis Rodolfo, Marcello, Schaunard i Coline ja compartien la seva misèria, però també les il·lusions de joventut condemnades a perdre's.

Quan, en absència dels amics de Rodolfo, Mimí va trucar per demanar llum al poeta, la pluja va tornar a fer-se present i la fressa dels impermeables de plàstic va amenaçar l'audició del primer dels moments sublims de La Bohème, aquell que encadena les àries Che gelida manina i Mi chiamano Mimí. L'amenaça no va concretar-se i, quan va acabar el I Acte, no només el temps s'havia aclarit, sinó també algunes coses respecte d'aquest muntatge de La Bohème produït per la Fundación Ópera de Oviedo en el 150è aniversari del naixement de Giacomo Puccini. Coses com ara que la posada en escena d'Emilio Sagi, descendent de barítons il·lustres, treballa els detalls (entre els quals, per exemple, apuntar la predisposició a l'enamorament de Rodolfo i Mimí, que, entrevista a contrallum darrere una finestra, sembla apagar intencionadament la llum de l'espelma quan els amics del poeta baixen al carrer) sense arriscar-se amb una proposta diferenciada sobre La Bohème i molt menys revolucionària. Ho dic perquè el muntatge es presenta com si procedís a un canvi d'època de l'òpera ambientant-la al Maig del 68. En escena, però, costa de veure-ho. Tot i anunciar-ho, sembla que no s'hi atreveixi. El vestuari, l'escenografia, la dramatúrgia semblen a mig camí, però més aviat a prop del tombant del segle XX, quan, contemporàniament a la seva escriptura, està datada l'obra.

A part de la proposta escènica, s'havien pogut observar altres coses, com ara que l'OBC, dirigida pel japonès Eiji Oue, semblava una mica desmenjada, com si la humitat ambiental hagués estovat els instruments i els músics. I el cas és que Puccini exigeix molta intensitat per executar les seves vertiginoses acceleracions musicals i les seves sobtades i expansives enfilades cap als aguts, de manera que l'efecte que pot provocar és semblant a la d'una pujada amfetamínica que va directe cap al cervell per després, amb la seva càrrega emotiva, baixar cap al pit havent deixat humitejats els ulls. Puccini és una poderosa droga sentimental que enganxa, malgrat que es pugui tenir consciència dels seus trucatges melodramàtics o, pel que fa a l'òpera que ens ocupa, de la compassió burgesa esplaiada davant els estereotips de la bohèmia artística. Perquè aconsegueixi enganxar, però, hi ha d'haver convicció musical. I també vocal, evidentment. El cas és que, desmenjada l'orquestra, els cantants hi van posar la convicció, a més dels seus recursos vocals i la seva capacitat expressiva. Potser tampoc no hi va haver prou risc per arribar al sublim, però Aquiles Machado va mostrar-se sòlid (i més entonat que interpretant Luisa Miller, de Verdi, recentment al Liceu) assumint Rodolfo, fins ara el seu paper més recurrent i reconegut, i la ucraïnesa Olga Mykytenko va exhibir cada vegada més sensibilitat com a Mimí, de manera que, de la correcció de Mi chiamano Mimí, va arribar a l'excel·lència amb la també cèlebre ària del III Acte en què li diu Addio, senza rancor al seu estimat. Des del primer moment, van mostrar la seva consistència Enric Serra (encarnant Benoit i Alcindoro, les dues cares d'una mateixa moneda gasiva, mesquina i hipòcrita), Manel Esteve (el músic Schaunard) i el sempre benvolgut Stefano Palatchi (el filòsof Colline), mentre que, en el rellevant paper del pintor Marcello, Javier Franco va exhibir una veu segura i expansiva. Amb el II Acte, va aparèixer l'inspirada Musetta de María José Moreno, però també va fer-se present a l'escenari que el muntatge d'Emilio Sagi no juga a fons la seva carta del Maig del 68. O que fa una catxa mentre procura no molestar amb canvis significatius. No n'hi ha prou amb mostrar unes quantes pancartes vindicatives. Hi ha massa tipisme parisenc d'una altra època. Massa bicicleta. I sobretot, massa dones buscant-se la vida d'una determinada manera. Al 68, les dones que sortien al carrer no era per fer cantonada, sinó per llençar llambordes. En fi, no és aquesta una Bohème precisament revolucionària. No li va semblar malament al públic de Peralada.

IMMA MERINO
El Punt