Cerca de crítiques

Enquesta

I si Wagner es va equivocar?

13/7/2008 |

 

Programa: «DIDO & AENEAS» un espectacle de dansa de Sasha Waltz sobre l'òpera d'Henry Purcell, intepretat per la companyia de Sasha Waltz, Vocalconsort Berlin i Akademie für Alte Musik Berlin.

Lloc i dia:Teatre Nacional de Catalunya

 

Perplexitat, abundància, bellesa, sorpresa, alegria, confusió... és difícil descriure totes les sensacions que provoca l'obra de Sasha Waltz, simbiosi absoluta de dansa i música en un experiment estètic innovador. Si la coreografia comença amb un cop d'efecte inoblidable, com és posar ballarins dins una peixera il·luminada per sota (els cabells de les ballarines passen a formar un moviment fet de contorsions i estiraments aquàtics d'un gran impacte visual), després avança per camins plens de descobertes plàstiques que incorporen el teatre com a vehicle d'expressió. És el cas del moment en què cantants i ballarins apareixen a l'escenari amb vestits estrambòtics d'èpoques diferents i colors estridents per formar un quadre esperpèntic que va declinant en diferents situacions paral·leles, inconnexes i grotesques. Per si fos poc, dos ballarins sobrevolen l'escenari en postures a l'estil tai-txi. Aquesta és la mirada original que ha projectat Sasha Waltz en una òpera que, quan es va estrenar el 1689, incorporava, com era habitual en l'època del naixement de l'òpera, tant cant com dansa.

El resultat és una versió força actual que sacseja la forma de fer òpera d'ara, en la qual es prima la música i s'aconsegueix cantants que són com estaquirots sobre l'escenari. Si bé alguns directors d'escena ja han intentat donar entrada a la dansa, com per exemple en aquesta mateixa temporada al Liceu a Aida, sempre és com a serventa de la lírica. En canvi, Waltz aconsegueix uns cantants disposats a implicar-se en el moviment, encara que sigui mig despullats. Així, cantants i ballarins es barregen a escena i només les panxes generoses d'alguns delaten la seva especialització artística. La fusió és total i el resultat impactant.

Una de les imatges més belles és quan Dido i Aeneas s'apropen sense acabar de tocar-se, mentre els seus moviments es veuen multiplicats, com una reverberació d'ombres, per figures que tenen al darrere. Una altra és quan Dido plora el seu amor impossible per Aeneas, embolicada en la xarxa dels seus cabells. La intensitat del cant es triplica perquè pren forma. Potser per Wagner l'obra d'art total era l'òpera, però Waltz va més enllà i ofereix no només música, cant i una història, sinó que incorpora el moviment i crea un gran quadre sonor que, aquest sí, és total. L'abundància de mitjans (tant els cantants com l'orquestra, el Vocalconsort Berlin i l'Akademie für Alte Musik Berlin estan impecables), a més, acaben d'arrodonir un espectacle que val la pena no perdre's. Avui és el darrer que es pot veure l'obra.

VALÈRIA GAILLARD
El Punt