Cerca de crítiques

Enquesta

Un globus rebentat

27/6/2008 |

 

Programa: Història del soldat de Stravinsky / Ramuz

Lloc i dia:Teatre Grec

Tots hem sigut nens i ens agradava inflar globus, contents d'exhibir la força de la nostra bufera mentre la cosa davant dels nassos es feia més i més gran. I, de cop i volta, el globus explotava amb violència, i ens deixava una cara d'estupefacció i una pregunta per resoldre: què havia fallat?

És la mateixa cara que devien fer Nigel Lowery i Amir Hosseinpour -i qui va decidir que eren les persones apropiades per inaugurar el Grec 2008, Ricardo Szwarcer- mentre rebien la sonora esbroncada del públic. Què va fallar? Gairebé tot.

Stravinsky i Ramuz van signar amb Histoire du soldat un conte d'abast universal sobre un soldat que, quan torna a casa, ven el seu violí (la seva ànima) al diable. La moral és, en principi, clara: és perillós desitjar-ho tot perquè al final no tens res. No devia ser tan clara per a aquest peculiar tàndem de directors. No obstant, el primer error no era pas seu, ja que el Grec no és, per dimensions, el lloc més adient per a una història que reclama proximitat.

Els personatges deambulaven sense rumb per un espai dominat per un decorat d'una lletjor llampant, gens ajudats per una direcció confusa, de ritme esmorteït, humor inefectiu (els convulsos moviments de les tres ballarines, el trasplantament de cervell), i elements de sentit ignot (per què convertir el violí en una harmònica?).

Els tres coratjosos intèrprets es van enfrontar amb resultats desiguals al text francès. La marcialitat no és una característica que mai associaríem a Ángel Pavlovsky, un soldat d'actitud atònita a la Buster Keaton. Més nervi van exhibir Mísia, narradora intensa que gradualment va anar abandonant la rigidesa d'institutriu que li va imposar la direcció, i Marilu Marini, un dimoni over the top servit per una col·lecció de veus estrafetes i esgarips, impactant o insofrible segons el gust.

El ritme que mancava a l'escena el va tenir en el fossat Barcelona 216, formació més activa últimament, segurament gràcies en alguna mesura al fet que el seu director també és responsable de la programació de cambra de L'Auditori. Tot i que la defectuosa sonorització (habitual en aquest espai) no els va fer cap favor, la batuta de Virgína Martínez va caracteritzar bé els diversos aires dansables, del pasdoble al tango, d'aquesta perla de l'Stravinsky neoclàssic.

Molt s'ha insistit en el caràcter multinacional de l'equip creatiu rere aquest gran bunyol, una argumentació pròpia d'un cosmopolitisme chic apte només per a esperits càndids. És oportú recordar, per tant, que ja fa uns anys, molt abans que el Lliure liquidés sense pietat la seva orquestra, el teatre de Gràcia va acollir una versió molt més simple i poètica d'Història del soldat. Per cert, en català. Provincians que devíem ser.

Xavier Cester
Avui