Cerca de crítiques

Enquesta

D'esquena a Verdi

21/6/2008 |

 

Programa: Luisa Miller de Verdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Gilbert Deflo ha signat al Liceu espectacles esplèndids (La dama de piques, L'Orfeo) i lamentables (Don Carlo). Luisa Miller està més a prop de la segona categoria que de la primera. El problema no estava en el trasllat d'aquesta "tragèdia burgesa" a un ambient bucòlic. Invocar el nom de Caspar David Friedrich va ser una inconsciència, perquè res està més lluny de la profunditat del gran pintor alemany que la postal policromada del decorat (a un pas del kitsch més insofrible) i l'esquematisme d'una direcció d'esquena a un drama que, sense ser el més rodó de Verdi, pot donar més de si.

Per compensar la insuficiència dramàtica de l'escena, Maurizio Benini va voler injectar energia als procediments, amb resultats d'entrada nefastos. Ni una orquestra gaire entonada ni els solistes podien seguir els temps veloços imposats pel director italià, tot i que, per sort, després d'un primer acte entre el sopor i el desconcert, la representació va anar guanyant punts.

Bona part del mèrit recau en Krassimira Stoyanova; un cop superats els esculls belcantistes de les primeres intervencions, va imposar una Luisa de fràgil puresa a la qual només es poden retreure el dèficit en consonants i una excessiva reserva emocional. Tot el contrari de l'apassionat Rodolfo d'Aquiles Machado, en millor forma que en el Hoffmann de Peralada, encara que el seu cant mostra signes d'excessiva tensió. El timbre profund d'Irina Mishura va crear impacte com a Federica, però ni el pare bo ni el pare dolent van ser gaire destacats, Roberto Frontali massacrant l'ària de Miller, Giacomo Prestia amb una decreixent autoritat com a Walter. Amb un vibrato ostensible, Samuel Ramey potser és una ombra del que era, però és l'ombra d'un cantant immens.

Xavier Cester
Avui