Cerca de crítiques

Enquesta

El «Carmina Burana» de l'Orfeó

Concerts del Centenari

15/6/2008 |

 

Programa: Obres de Richard Wagner i Carl Orff per l'Orquestra Simfònica de Bilbao, Cor de Cambra del Palau, Orfeó Català, Cor Infantil de l'Orfeó i solistes amb la direcció de Juanjo Mena.

Lloc i dia:Palau de la Música

 

 

La motivació d'aquest concert del centenari del Palau era oferir una versió d'una de les obres més interpretades dels últims trenta anys, els Carmina Burana, una obra de 1937, de Carl Orff. Per fer-ho ha unit les seves forces i l'Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau i el Cor Infantil de l'Orfeó es van ajuntar ben preparats pels seus responsables Josep Vila, Jordi Casas i Elisenda Carrasco, tot cercant la necessària col·laboració d'una orquestra que podria haver dirigit qualsevol dels dos primers, però com que era la Simfònica de Bilbao va ser el seu director Juanjo Mena qui ho va fer.

Amb uns bons solistes, va aconseguir alguns moments realment notables, com per exemple l'Ecce gratum, la dansa que ve tot seguit, entre celta, stravinskiana i del Falla d'El Retablo, i la Ronda, dita amb molta contenció. En canvi, més que no pas basca va semblar hispana l'acceleració amb molt de garbo de les conclusions orquestrals dels paràgrafs del Fortune piango vulnera. Molt bé el baríton Thomas Mohr, en especial en l'Omnia sol temperat, i esplèndida Raquel Lojendio en els seus fragments. Poques vegades en un rol confiat sovint a soubrettes, podem trobar una veu prou potent, afinada, sense cap dificultat tècnica i, en un rol molt pautat, sorprenentment expressiva.

Amb aquesta obra n'hi havia ben bé prou. Penso que Juanjo Mena no la va encertar quan va concebre la primera part. Per venir a Barcelona, on en els dos últims anys, si sumem Palau, Auditori i Liceu, l'obertura de Tannhäuser es deu haver interpretat més de vint vegades i algunes molt bé, i no superar-les, més val deixar-ho córrer. Van interpretar, a més, els Wesendonck lieder de Wagner en un arranjament de Hans Werner Henze i, en comptes de soprano, amb un contratenor, el prestigiós Carlos Mena, germà del director. Henze necessita una orquestra excelsa per establir una dialèctica amb l'obra original sense desmerèixer i no va ser precisament el cas, tot i que és d'agrair que ens oferissin una novetat. I així com la veu de baríton pot lligar amb l'obra, com es va intuir en el cas de Konrad Jarnot, del qual vam parlar fa poc, la d'un contratenor és més difícil. En especial quan no canta fluidament, amb naturalitat, sinó que li predomina l'afany de col·locar la veu, tot perdent l'expressió romàntica consubstancial a l'obra. Ens remetem als seus Haendels i Pergolesis perquè quedi clar que parlem d'aquest intent amb Wagner i no del repertori en què Carlos Mena excel·leix.

JORDI MALUQUER
El Punt