Cerca de crítiques

Enquesta

Un Bruckner invertebrat

9/6/2008 |

 

Programa: SIMFÒNICA DE VIENA

Lloc i dia:Sala Pau Casals de L'Auditori

 

 

En el programa de mà, tot parlant de Bruckner com a compositor tardà, se cita una frase del famós director Sergiu Celibidache, per cert molt present a les primeres temporades d'Ibercàmera, en la qual diu: «Abans dels 40 ningú no sap res de música.» Matisant-ho, ho podríem aplicar a la violoncel·lista de 21 anys Marie-Elisabeth Hecker que va interpretar juntament amb la Simfònica de Viena el Concert per a violoncel i orquestra, en si menor, op.104 de Dvorák. És una noia amb un so molt bonic en les notes altes. Amb els seus braços llargs, a la Rostropóvitx, gairebé violineja. Va fabricar un munt de detalls musicals plens de bon gust, hi va posar l'ànima, però en certs fragments la seva lírica versió va quedar engolida per una orquestra potent. Potser era la situació del cronista a la sala ja que altres companys de crítica, en una posició més frontal, diuen que sempre la van sentir bé. El concert és tan ben travat que va fer passar per alt entrades no prou precises, els primers moments d'ajust del so de l'orquestra a l'acústica del lloc i algunes ocasions en què els músics no anaven ben bé alhora.

La segona part del programa va ser dedicat a la Simfonia núm.7, en mi major, WAB 107, de Bruckner. Luisi va saber extreure finors exquisides de la seva orquestra i ens va servir un Bruckner clarificat tot i que la Setena és una de les simfonies més transparents del compositor austríac. Fabio Luisi, que dirigeix en una agitació constant, feia la sensació de llegir frases a la partitura que traslladava a la família d'instruments que esqueia i deixava que el fil el dugués una orquestra habituada al repertori, tot fent-ne una suma de moments sublims però sense aquesta unitat que els directors centrats, amb aplom, saben donar. Fet que atorga profunditat a un discurs que sembla que flueix d'una lògica interna més que no pas, com ha estat el cas, d'un recosit de troballes. Després de més de cent deu minuts de música, els vienesos encara van tenir la bona fe d'oferir-nos dues propines: el segon temps de la Vuitena de Beethoven i la Dansa Hongaresa n.5 de Brahms. Semblava que retrocedíssim a finals del XIX quan els concerts duraven de dues a tres hores.

Amb poc temps de diferència hem pogut veure Fabio Luisi dirigint dues orquestres de les quals és titular. La inevitable pluricol·locació de moda. El passat 10 d'abril la Staatskapelle de Dresde i ara la Simfònica de Viena. Dos nivells. L'any vinent, també pel juny, torna al Palau amb la vienesa en un programa Haydn-Mahler.

JORDI MALUQUER
El Punt