Cerca de crítiques

Enquesta

Segones parts

7/6/2008 |

 

Programa: Fabio Luisi, Ibercàmera

Lloc i dia:Auditori

 

Segones parts mai són bones? A vegades sí, a vegades no. En la seva segona visita en poques setmanes, Fabio Luisi va actuar al capdavant de la Simfònica de Viena, orquestra que és millor apreciar pel que és (un conjunt fiable, que no impecable) que pel que no és (ni l'orquestra més famosa de la capital austríaca ni la formació saxona de la qual el director italià també és titular). En aquest concert de clausura del cicle Ibercàmera va participar com a solista Marie-Elisabeth Hecker, flamant figura de l'escuderia Prat rebuda després del Concert per a violoncel, de Dvorák, amb càlides ovacions, que, amb sinceritat, no podem compartir. La jove violoncel·lista alemanya té un so bonic, un mecanisme brillant i una afinació impol·luta fins i tot en els exposats passatges en el registre agut, però la seva lectura va ser pobra en contrastos (¿en personalitat?), de tremp limitat i tendent a l'ensucrament. A més, l'empatia amb la batuta va ser escassa. ¿O és que en subratllar una multitud de detalls orquestrals Luisi volia restar-li protagonisme?

Bruckner s'ha convertit en un compositor en vies d'extinció a les nostres programacions, i, tot i que la Setena simfonia que va ocupar la segona part no va ser manà del cel, almenys va ajudar a superar la síndrome d'abstinència. Luisi es va mostrar més segur en la segona meitat de la partitura, en especial en un scherzo en què va anar directe al gra, però els dos primers moviments van sonar amb excessiu alambinament -l'artificiosa recapitulació del primer, l'agònica ascensió al clímax del segon-. Ironies de la vida, la primera propina -el segon (!) temps de la Vuitena de Beethoven- va ser preferible a la segona -la cinquena Dansa hongaresa de Brahms-. La temporada vinent (amb un altre promotor) Luisi i la Simfònica de Viena tindran una segona oportunitat.
 

Xavier Cester
Avui